CAUSA-EFECTE-CIRCUMSTÀNCIES-INFLUÈNCIES

Quan ens demanem el perquè de les coses sovint hi busquem raons i raons, cada una més complicada, i certament, com més n'és una de complexa, sembla que més veritable hagi d'ésser. D'això els filòsofs al llarg dels segles n'han fet una part important de les seves preguntes primordials, alguns amb més fortuna que d'altres. La primera causa un en deia Demiürg, un altra a priori, altres era un res absolut,... complcat oi? ja us ho deia. Com que no em voldria complicar ja que entraríem de ple en terreny de la filosofia sobre les causes de les coses i no és el cas intentaré explicar alguns a priorismes, algunes entre línies sobre la meva marxa cap a Dublin. Fa cosa d,un any i mig (o més, qui sap ja) em va canviar la meva existència d'una manera radical. Vaig passar de la quotidianitat i rutina d'una relació amb una noia que va ser la meva primera causa de tot durant uns 7 anys (la primera causa sempre és i ha d'ésser un mateix, sinó l'existència deixa de tenir sentit). Però vet aquí que un Sant Jordi del 2006 àquest castell de purpurina va deixar d'aguantar-se i la meva existència es va trobar en un mirall cara a cara, sol per primera vegada. Un duel entre un mateix, entre el propi Jo. Tot el meu ésser es veié de tal manera en un estat de ple retrocés vital, com fugint de l'inevitable, que no és sinó viure. I viure no és només el gaudi, ans també és moltes vegades el dolor. Però aquí resideix el secret de tota existència vital, ser un obsessiu del gaudi tot acceptant que el plaer no és més que passatger i qualsevol instant de gaubança ens l'hem de prendre com si de l'últim alè de vida tinguéssim. Us vull dir que fa uns mesos el meu estat era molt catòlic en el sentit vital de veure la vida. Tota era trist, desenganyat i resignat a un destí desgraciat, la meva existència donava voltes en un mateix camí. L'autodestrucció de tota esperança en percebre una existència plena de gaudis. El canvi d'aquest punt de vista no és fàcil. S'ha de ser consient de la pròpia insignificança i observar que la majoria de nosaltres tenim massa sort en comparació a una gran majoria de miserables de debò. (Somos nosotros y nuestras circunstancias, Ortega y Gasset). En el meu cas fou un obrir els ulls, un canvi de perspectiva, un enfocament més adequat de la realitat. En aquest sentit cal dir que hi ha dues persones que han tingut una especial influència en la citada transformació del méu ésser. Són el Jaume (germà meu) i la Noe (parella d'en Jaume). El primer m'ha ajudat a visualitzar cada instant com una casualitat que mai hem de rebutjar, doncs el fet sol d'existir ja és una casualitat impresionant. Em va treure d'un pou on cada dia era més semblant al Ferdinand de Céline o al Raskòlnikov de Dostoievski. Gràcies per segrestar-me i dur-me cap als teus terrenys plens de vida literària, cinèfila i musical. Gràcies per deixar-me tirat al mig de Londres per tal que aprengués a dir Hello. Gràcies i mil gràcies Jaumet. Gràcies també a tu Noe. Treballadora, amb una intel·ligència pràctica per les coses quotidianes com mai no les he vistes, perseverant i amb la suficient mala llet en els moments adequats per fer despertar les existències moribundes per tal de fer néixer una reacció. Un esdevé l'escamarlà (Jaume) que percep la vida com un gaudi instantani i l'altre la formiga (Noe) que sap que no és possible cap gaudi si abans no te l'has guanyat. Un somiador i una realista. Cada un d'ells dos m'han ajudat a agafar forces per realitzar la meva particualr odissea per Dublin. Gràcies per ajudar-me a conèixer a la fabulosa Eva, a la divertida Mares, a la txeca Ivhana doble de la Scarlett, la francesa mig algeriana Nadia (princesa de les Mil i una Nits) , la francesa mig africana Iuna (una reina de Saba),... Si, vosaltres dos m'heu fet adonar que per una banda, sempre he de somiar i gaudir com un escamarlà amb aquests somnis i, per altra, que també necessito ser formiga per arribar a trasnformar-los en reals. Per dos dels meus millors mestres: PEP

FI DE TRAJECTE (Dublin, estiu 2007)

Tot viatge és un procés que saps quan comença però no quan i com acaba. En aquest procés hi participa un subjecte que en la sortida té una determinada forma de percebre la realitat, de relacionar-s,hi de, en definitiva, veure només una part del tot. Malgrat tot, quan el viatge esdevé natural, sense artificis ni prejudicis, aquest es converteix en una de les experiències més vitals que puguin existir. Per una raó molt senzilla: el subjecte sofreix un canvi en la seva manera de sentir i observar la realitat. En aquest canvi hi té un paper essencial les relacions que s,estableixen entre els diferents subjectes partíceps d,aquesta odissea. Gràcies a aquestes interrelacions hem arribat a ser els homínids més evolucionats fins al moment, a voltes anomenats, homo sapiens.

En el cas particular, un servidor subjecte d,un viatge de 15 dies a Dublin, us puc asseguar que aquest procés s,ha esdevingut d,una manera molt intensa. Puc parlar-vos de les meravelles del paisatge d,Irlanda (Glendolough, Malahide, Dublin, carrers i els seus parcs -en especial el Phoenix Park-, la insultant superioritat de la naturalesa que en els Clifs of Moher no podem sino agenollar-nos-hi com uns insignificants i callar per sempre més,...), però res ho puc comparar a la gent que m,han acompanyat al llarg d,aquest trajecte en formes ben diverses. Què seria de tanta bellesa en la naturalesa sense ningú amb qui poder compartir joïa com aquesta? Seria un quadre molt bonic però ben inert.

Les persones com tu Eva que m,han acompanyat en tantes petites, però grans, passejades pels carrers de Dublin. En les excursions per mig Irlanda que hem fet junts donant-me un punt de vista diferent i molt més enriquidor que si les hagués fet sol. Gràcies per acceptar la meva personalitat complicada com a parella de viatge (lenta, desorganitzada i poc pràctica); és necessària una bona dosi de paciència..., I,m sure. Gràcies per donar-me un trainning gratuit de com moure,m pel món amb autonomia i valentia. Gràcies per traduir-me el meu CV a l,anglès per facilitar-me trobar una feina, gràcies per organitzar tantes i tantes coses,... ets un diamant d,un valor incalculable. Gràcies, en definitiva, per deixar-me que et conegués. See you soon Llagosterina!

Tampoc em puc oblidar de la Mares, una andalusa de Jaén. Amb ella he après a riure,m de la meva catalanitat sense oblidar els meus orígens ni les meves reivindicacions nacionalistes. Noia de riure fàcil. Gran cuinera i gran bevedora de cervesa també..., jejeje. Un altre sol que vaig conèixer per allí.

I altres amics com l,Alan de Barcelona que teníem xerrades d,allò més filosòfiques o el Tidy, un francès bretó que també era admirador de l,obra literària de Houellbecq.

En fi, podria dir moltes coses del meu viatge a Irlanda. Però no puc sinó dir:
Gràcies a tots i a totes els que heu compartit part del meu viatge i jo part del vostre. I un fins ben aviat.

PEP