Facebook arriba als
100 milions d'usuaris.
Es tracta d'una plataforma ideada per uns estudiants de Harvard un 2004 per comunicar-se dins el campus universitari. Ara però, aquesta comunitat la formen ja 100 milions d'usuaris repartits per tot el globus. Si algun dia aquesta comunitat decidís constituir-se com a estat independent ocuparia una no gens menyspreable dotzena posició en el rànquing de països més densament poblats, per damunt d'Alemanya (uns 82 milions i mig), de la república de França (uns 60 milions i mig) i, com no, de l'Estat espanyol (uns 40 milions).
El Facebook té pendent moltes tesis, molts estudis sociològics, psicològics, filosòfics, polítics. Estic segur que hi ha un abans i un després en la història d'Internet des del dia que apareix una plataforma que et permet trobar un amic de quan tenies 10 anys i no has vist des de llavors. Diderot se'n faria creus si veiés com ha evolucionat la seva idea enciclopèdica d'abarcar tot el coneixement.
Certament que Internet et permet trobar una quantitat ingent d'informació, massa vegades mal digerida per la difícil tria que en podem fer. Internet és, en el fons, una metàfora del Cosmos i de tot allò que desconeixem però que anhelem d'alguna manera saber, tot i els temors que la fosca ignorància ens causa. Internet és el nostre microcosmos virtual que ens fa sentir més segurs tot oblidant l'autèntic forat negre que tenim damunt nostre que no és més que la ignorància més absoluta sobre el què, el qui i el quan. La pregunta del ser i de l'ésser. Però fent un fàcil "
goglear" podem cercar l'estrella que no trobem. Així doncs vull saber qui és en
Jaume I (ara que en fa 800 anys del seu naixement, com cuinar una paella
valenciana), trobar un peli o sèrie oblidada en un dels millors
cercadors del setè art o senzillament fer ús del primer pecat capital de forma indiscriminada veient
sexe per un tub. La paraula
sexe al Google té 51.800.000 entrades (de moment, donem corda al català i ja veureu, i si no mira l'amic Conrad Son i les excursionistes calentes). Amb espanyol el Google me'n dóna 113.000.000. Caram, comptant que
de hispanoparlants n'hi un munt més que de catalans si sumem Spain i Sud Amèrica, podem deduir que els catalans anem prou calents (bon senyal! ja ho diu ja la cançoneta, Bon cop de Falç!, premonitori).
En fi, que tot aquest enrenou dialèctic m'ha distret del que realment volia parlar o no. En fi, que fa un mes em vaig apuntar a aquest "invent" anomenat Facebook i ves per on, em sortien amics com en l'efecte Donetes. I jo que creia que estava vivint en un
gulag personal aquí a Manresa. Amb una setmana ja tenia 20 amics. Amb un mes he arribat a 24. La majoria cal dir-ho, família que m'estima i amistats que encara es recorden de mi, però també de gent que feia anys que no em trucaven. Curiós. En el món real la solitud és el meu diari. En el Facebook cada dia era una festa on et podies trobar invitat a formar part del grup que defensa la foca de Sibèria, fer-te fan de personatges que admires (jo me'n vaig fer del gran economista
Xavier Sala-i-Martín) o fins i tot assabentar-te de festes orgiàstiques que TÚ no hi eres però TÚ ets públic que rep tota la propaganda narcisista dels que necessiten d'aquest reconeixement a través dels anomenats àlbums de fotografies. Després de l'experiència en tot aquest mes he arribat a una conclusió, el Facebook és un Cosmos i és meravellós, bonic, emocionant, ple d'aventures,... però és tant fàcil oblidar que es tracta d'una fotocòpia de la realitat quotidiana. Si, la realitat és diversa, però prefereixo aquella on els usuaris siguin d'un Cosmos físic, no virtual ni fotocopiat i caricaturitzat. Per aquest motiu fa 2 dies m'he suïcidat virtualment del Facebook.
En definitiva, prefereixo mil milions de vegades més i encara més, el resguard del meu gulag que un Cosmos artificial.
Fa fred a Manresa, clima siberià. Lluny queda el mar Mediterrani des d'aquí, però tinc ganes d'obrir la finestra per sentir aquesta brisa tant humana, el soroll del mercat, el silenci de la lectura, el rugit boig de la canalla dels veïns,... sí, aquest és el meu Cosmos tot i percebre que n'hi ha mil milions més, i més encara, i molt més. Infinitament més. Necessito conèixer l'Infinit però vull conservar la salut mental i nego i mato l'Infinit com Nietzsche ja ho feu, potser per afrontar amb dignitat increïble i genial els tràgics límits que ens encadenen.
Firmat, un ex membre de Facebook.
"
Som, per natura, tan fútils, que sols les distraccions poden impedir-nos veritablement de morir" (Louis Ferdinand Céline, Viatge al fons de la Nit)
