Bon any Nou a tots i a totes

Bé, això s,està acabant. Des de Narbonne us desitjo una bona entrada d,any nou. El poble és d,allò més depriment. La plaça del centre du la ville està plena de alcohòlics. Millor Carcasonne, tot i tenir un castell medieval totalment desrvirtuat per la gran quantitat de comerços i restaurants que hi ha en l,interior. Montserrat seria el seu equivalent.
Per ultim, us vull dir que m,he adonat en aquest viatge que necessito sortir més sovint de Catalunya i parlar altres llengües, aqui m,he hagut d,entendre amb francès (i no en tinc ni idea, però m,he fet entendre tu. Amb l,anglès menys perquè els francesos he vist que el parlen pitjor que jo, que ja és dificil. Conclusio: He d,anar a Londres quan abans millor.

I ara si, m,acomiado fins l,any vinent de tots i totes. Dels qui m,he donat alegries i fins i tot d,aquelles que m,han donat l,esquena.

Que tingueu molt Bon ANY!!!

JOSEP des d,un locutori de Narbonne. Fins la porpera!!!

Harry el Brut és de Sant Fruitós

L'altra nit uns albano-kosovars es van "colar" a casa dels joiers de l"osito", el que tant li agrada portar a la filla de la "Duquesa de Alba". La casa en qüestió és una mansió, deu donar molt això de l"osito" i està a la zona pija de Manresa i rodalies (sóc manresà i parlo amb propietat). Bé doncs, l'altra nit, mentre els TOUS eren fora, els quatre lladregots van anar a robar a casa dels pijos aquests. Primer, desconecten les càmeres. Molt professionals. Això fou una bona tàctica. A fora el cotxe i dos dels lladres vigilant i esperant per la fugida. Dintre dos dels altres albanesos es proposaven entrar al castell dels TOUS. Però, vet aquí que la casa dels pijos tenen uns sistemes des seguretat impresionants i amb això que un tal Lluís, cap de l'empresa de seguretat contractada pels joïers i, curiosament segon marit de la filla del matrimoni, va sentir l'alarma que dintre la casa passava quelcom. I ell, valent com ningú, es dirigí cap a la casa. Veu un cotxe aparcat al costat de la casa, acosta el seu cotxe lateralment amb l'altre, abaixa la seva finestra i dispara dos trets directament al cap del conductor. Seguidament el copilot surt del cotxe cagant llets i el nostre Harry bagenc no s'ho pensa ni un segon i surt com un lleó i s'abraona al damunt del fugitiu. Els dos que estaven dintre sentiren l'enrenou i fugiren com si el diable els perseguís desapareixent del mapa.

Epíleg: Un mort. Dos detinguts. Una vídua.


Per últim, vull comentar que estic un mica intranquil per aquesta notícia sobretot pels meus pares. M'explico. A vegades van a sopar a casa d'uns amics que viuen en aquesta Beverly Hills" del Bages i com són molt somiadors els agrada força donar voltes amb el cotxe vora les grans mansions dels TOUS i els seus veïns. Una mica com allò de la casa de los famosos. Desitjo que, els meus pares s'oblidin d'aquest hobby. Si cal ja els compraré tots els especials de el HOLA sobre la casa dels famosillos.

Una escena del Harry de debò:

www.youtube.com/watch?v=YykfDFEk3y8

Amigues americanes de la familia:

www.youtube.com/watch?v=RsnWZlEQyLA

Ja n'hi ha prou! ¿Fins quan hem d'aguantar els catalans?

Des de fa cert temps, unes cinc o sis setmanes, vaig en un "ciber" per conectar-me a les "noves tecnologies" (no tant noves ja) previ pagament d'un peatge. Hi treballen dos persones d'origen sudamericà. El de matí és un home corpulent, entre 30 i 40 anys, amb ulleres de pasta gruixuda, pell entre vermellosa i morena (podria ser veneçolà per l'accent, no n'estic segur). Per la tarda hi ha un tal urugüaià, prim, pell blanca i accent marcat del seu país. El del matí parla castellà. El de la tarda castellà, alemany, anglès, francès, italià i català (amb un accent més que correcte). El del matí no somriu. El de la tarda em damana sempre, què tal Josep? El del matí em diu José tot i haver-li recordat que el meu nom és Josep en més de deu i vint i trenta ocasions diferents. Ell em respon que només parla español. El de la tarda em diu què tal Josep?. Fernando és el seu nom, no Ferran, ni Ferdinand ni cap altre nom que Fernando. El del matí no sé ni vull saber com es diu. No m'interessa en absolut. Es podria dir Francisco o Paco, o Quique, i llavors jo li podria dir, Francesc. No, no m'interessa ser igual de retrassat. Oi que la gran Marylin Monroe mai se l'hi ha dit Maria Monroe o us imagineu a la musa del cinema actual, la Scarlett Johansson, que algú s'atrevís a dir-li Escarlata, o Carla o Carlota. En fi, no demano que la gent que ve a treballar a CATALUNYA parli el català. Allà ells. La cultura mai no fa nosa i menys si és per integrar-te en un país, en un poble i cultura amb una idiosincràsia que t'acull i et dóna feina. Però siusplau, el meu nom és JOSEP. Tant me fot si la gent que viu a Catalunya i el denominat Països Catalans (Països, per englobar unes zones que històricament han parlat una mateixa llengua, el català) parla o no català a la meva pàtria, fa temps que aquesta guerra lingüística està més que perduda. Jo seguiré lliutant i defensant sense cap vergonya la meva bandera, la quatribarrada, la de Guifré el Pilós. Estic fins als collons que em vinguin amb la història que "yo no hablo catalán", "yo sólo hablo español". I no ho dic per aquest paio del ciber, el del matí. Ell és mig analfabet i no li'n dono la culpa del tot. Ha vingut a treballar i punt per millorar una situació econòmica. Llàstima que no sigui agraït i intenti averigüar que si té clients en aquest barri de la Sagrada Família, és perquè un senyor anomenat Antoni Gaudí, no Antonio, va dissenyar una genialitat arquitectònica i féu d'aquest barri un dels més visitats per turistes.

Visca Catalunya Lliure!

Un pre-maulet

Tindrem set. Molta, molta set.

Un investigador (de no sé d'on) ha hipotetitzat sobre el canvi climàtic. Segons ell tot el sud d'Europa quedarà reduït a un gran desert en poc més de 50 anys, fins i tot França, Alemanya, etc. Els Estats Units i China quedaran convertides en terres ermes on només seran cultivables les zones costeres. Aquest científic considera que la zones del planeta on seran propícies pel seu clima seran sobretot El Regne Unit, Irlanda, els Països Escandinaus, Sibèria i Nova Zelanda. A les Illes Britàniques aquests dies es pensen que és primavera pel que diuen estan collint fruites del bosc (a ple mes de desembre!!!). Si el temps, pel que sembla, es torna cada vegada més inestable i la realitat del gran Canvi Climàtic es fa del tot present, haurem de plantejar-nos aspectes molt quotidians referents a les nostres maneres de viure. Amb això us vull dir que l'Aigua és el petroli autèntic d'aquest mil·leni que ha començat. Serà el motiu de guerres fraticides, molt tràgiques. A l'Àfrica fa molt temps que silenciosament aquesta guerra la van perdre per culpa d'una colonització sense escrúpols que els va negar qualsevol mena de desenvolupament sostenible i promovent governs corruptes i guerres tribals. Colonitzadors que més tard, sota una gran masturbació de penediment colectiu firmaren la gran Carta Magna dels Drets Humans. El gran "Café para todos"? Ja n'hem vist el resultat.
Bé, aquesta reflexió ara sembla trivial. I potser ho és, ja que d'aquí a 50 anys jo alimentaré als cucs o les butxaques dels gerents d'algun geriàtric i poc m'importarà que mig planeta estigui assecat. Malgrat tot, cada dia que em renti les dents tancaré l'aixeta quan em raspatlli. Rentaré la vaixella amb menys aigua. No jugaré a golf més que en llocs tradicionals per aquest esport (Almeria té un desert fabulós que ha inspirat els espaguetti western del Sergio Leone en pel·licules tant excepcionals com El bueno, el feo y el malo i la vegada disposa dels millors camps de golf de la península, juntament amb Múrcia, que d'aigua no li'n sobra ni gota ni gota).

Finalment, si aquestes profecies es compleixen i el món es va assecant a excepció d'algunes zones afortunades hi haurà un problema d'inmigració que riute'n dels fluxos migratoris d'avui en dia. Segons alguns, si això es complís, Londres rebria mil·lions d'inmigrants i hauria de construir grans rascacels per encabir-los. Sortosament això encara no ha succeït i aviat aniré a Londres i podré gaudir d'una de les poques grans metròpolis del món sense quasi bé rascacels. Encara serà una mica el Londres de Dickens, de Jack l'Esbudellador o de Sherlock Holmes.

A la vostra salut.

Una de "Polacos" radiactius

Pobre Litvinenko. Es va quedar ben fregit amb el Poloni 210 (substància radiactiva que també la trobem en el fum del tabac diuen). Sembla ser que la va ingerir mentre prenia la beguda nacional del Regne Unit, el te. Sort en tinc que a mi no m'amagrada gaire el te i quan vaig estar ara fa un mes per Londres només prenia cafès. Però, en tot cas, no les tinc totes. Encara no brillo en la foscor com un florescent ni m'he tornat verdós ni estic més calb del normal. I si m'he contaminat amb el Poloni aquest, potser amb una mica de sort em venen poders com els X-Men.
Abans de tot aquest enrenou típic de novel·la d'espies ningú coneixia el Poloni 210. El va descobrir Marie Curie i com era polaca li va posar el nom en honor a la seva pàtria.
Els catalans també ens podem sentir part d'aquesta substància radioactiva perquè tenim molt de "polacs" també. Així doncs proposo canviar el mot de Poloni 210 pel de Catalopoloni 210.

Fot gràcia que la gent es quedi parada que passen aquestes coses, quan per aquí les nostres terres tenim 3 centrals nuclears que el dien que fotin una llufa riute'n de Txernòbil i no diguem quan petin, llavors si que podran dir que "los catalanes han desmembrado Espanya" perquè no quedarà dret ni Gibraltar. I si per alguna d'aquelles casualitats quedés algun rastre de vida després del pet nuclear i nacionalista, llavors vindria la química indpendentista. Ja que tenim una de les Petroquímiques més grans d'Europa per les terres de Tarragona i com el Carod és d'allà ja es cuidarien vincular al Carod, Perpigan, l'Ussap, Al-Qaeda i les tres bessones amb el desastre químic d'Espanya. Bé, em sembla que el millor que podem fer és agafar un cohet com el de la Bruixa d'Or i fotre el camp a l'espai perquè el dia que peti l'oasi català estarem més fregits que el pobre Litvinenko.

Calor i Nadal

El tedi s'apodera d'aquest dilluns qualsevol. Gris i repetit com dilluns passat i dilluns que ve. Res s'esdevé que trenqui tanta monotonia. Un mal despertar, una mala cara i segueix aquesta xafogor enmig de les llums nadalenques. Calor i nadal. No plou. On anar amb tanta grisor? On s'amaguen les sorpreses de colors? Agafo un llibre i fujo. Somio una ciutat plena de gent de colors: vermells, grocs, liles, blaus,... una ciutat on els senyors grisos com els dilluns es treuen la pols i canten i ballen.

No plou. Calor i nadal. Somio un ninot de neu que treballa al banc i congela tots els diners. Somio un Pare Noel que s'oblida del Corte Inglés i juga al poquer amb els reis mags, Melcior, Gaspar i Baltasar.

Somio que somio un nadal sense Plays Stations, nines Famosa i Barbies anorèxiques.
Somio que somio una pluja de somriures sincers i gratuits.
No plou. Calor i nadal. Vull somiar que somio 365 dies.
No plou. Calor i nadal.

Laberinto del Fauno. Els somnis són el nostre motor existencial

Gràcies Guillermo del Toro. Gràcies Ariadna Gil. Gràcies Sergi Lòpez tot i representar la misèria humana que tants anys va governar l'Espanya que alguns volen encara silenciar i d'altres ni es dignen a conèixer. Moltíssimes gràcies princesa Ivana Barquero per fer d'Ofelia un personatge que passarà en els annals de la història del cinema.
En fi, no puc sinó dir als quatre vents que Guillermo del Toro està a l'alçada dels grans directors del gènere fantàstic de tots els temps.
Ahir vaig gaudir d'aquesta màgia. M'esperava una pel·lícula molt bona, però una obra mestra és la sorpresa que vaig tastar al Multicines Aribau.

La vida és un fàstic moltes vegades. El sergi López ens presenta el capitán Vidal. Cruel, dèspota, sàdic, despiatat. En fi, millor no tenir veïns com un Vidal. Però llastimosament n'hi molts encara de malparits com aquest capitán Vidal. Aitor Dávila: Skin-head que una nit va veure al Roger Albert pel barri de Gràcia. El Roger era jove, idealista, creïa en un món on el sostre fos per tothom, on l'especulació del mercat inmobiliari desparaixés. Era el que els mitjans informatius en diuen "Okupa". El tal Dávila, que anava amb un altre com ell, Emilio, C., caps rapats, nets, polits, van decidir insultar al Roger. Després picar-lo una mica. Al cap de poques mil·lèssimes de segons, molt poques, l'Emilio treia un petit artilugi. Li va donar sigilosament al seu amic, el Dávila. Aquest obre l'artilugi. Es llança contra el coll del Roger i li talla la vida amb una esquerda petita, suficient, però letal. Així doncs, el somni del Roger va silenciar-se per sempre més. El Roger defensava uns ideals on poder compartir sostre amb Dávilas, Emilios, C., sense distincions, sense misèries, sense silencis traidors. El Dávila i el seu còmplice defensaven la seva misèria. Fa mesos que ens vas deixar Roger. No et vaig conèixer però cap Dávila silenciarà el teu ideal.

Estiguem doncs alerta, el capitán Vidal del Laberinto del Fauno no és un eco del passat, és una constant que només pot ser derrotada amb guerrers com el Roger Albert.

Liberté, egalité et fraternité.

Nova lectura

Avui he començat Contrapunt d'A. Huxley. La primera pàgina l'he oberta assegut en un banc impersonal del Passeig Sant Joan. Sembla interessant. Ella abandona el marit per viure amb ell, l'amant. Embarassada d'aquest últim. Ell, sembla cansat de la novedosa monotonia. Ara ella ja no és la sorpresa del cap de setmana. Ara ella és la sorpresa de cada dia. La mateixa.
La gent esdevenemim monotonies amb el temps. La infantil sorpresa ens abandona per tornar-nos grisos. Previsibles. Lletjos i arrugats.

DEL "TRIO" A "L'ENTESA"

Bé, ja tenim govern. Sa finit el tripartit i ha nascut el Govern d'Entesa. És a dir, tornen a pactar PSC-Cpc/"PSOE" amb ERC i IC-V i no és un trio, ara en diuen entesa. Òstia tu, totalment diferent, ja ho veieu. M'agradava més Trio. És més porno-erótico-festivo. Però clar, en Maragall té un sex appeal...., en Montilla...? Poster la seva dona n'està ben cofoïa del Pepe quan arriba l'hora de llit. Bé, de gustos n'hi com llonganisses.

Una cosa si ha canviat considerablement: el president. Sí senyor. Ara si tenim un president com cal. Li diuen Pepe i parla el català de Justo Molinero. En canvi l'altre, ara si que triomfa a Senegal, s'ho està passant d'allò més bé. L'hem vist fent la ballaruca i passejant una cabra. Que es vol dedicar a la política senegalesa? Ostres, potser si! Us l'imagineu de president del Senegal?

Però tornem amb el presi que ens ha sortit. Diuen d'ell que és avorrit, que és xarnego, que per anar a pixar primer truca al Zapa, i ojo, tot sembla que no sap els Segadors (amb català). Els assessors més propers del nou Presidente de la Generalidad de CataluÑa estan treballant per fer una versió "d'entesa" anomenada los Nuevos Segadores de CataluÑa. Això si és un president amb cara i ulls, de totes totes. Oi tant! La generació dels qué pasa neeng!? es posaran a cantar el Buen golpe de hoz! Buen golpe de hoz, defensores de la tierra! Buen golpe de hoz! Ostres tu, se m'està posant la gallina de piel com deia un altre il·lustre foraster. Caram caram! oi que és fantàstic catalans i catalanes?! Quina joïa, quina benaurança experimenta la meva catalanitat.

En fi, ja veieu que CataluÑa també existeix amb la Ñ.
Fins aviat catalans i catalanes.

Masilla, vasectomsaura, Carodcercós, Picamania i Ciutadans esperpèntics

Avui és jornada de reflexió. Reflex és un analgèsic que alleuja els dolors lleus musculars. Jo no vull reflexionar, vull que m'alleujin. L'espatlla? el cervell? la tita? Bé, potser millor la tita.

Però bé, anem a la definició pròpiament dita de reflexió: Pensament, judici, etc, resultat de la reflexió o també, operació mitjançant la qual la ment fa atenció als propis actes de coneixement, i àdhuc al jo o subjecte que els sustenta, i no al contingut d'aquests mateixos actes.
Buf...., algú ha pensat, ha jutjat..., mai sobre què votar? Jo sóc de la opinió que no. Perquè en el fons votem amb la bilis. M'explico, de tots els candidats que hi ha n'escollim aquell que ens provoca menys ganes de vomitar... Sempre hi ha el pervertit que vota precisament la opció política que més li regira la seva bilis. Sadomassoquistes.

Operació...., fa atenció als propis actes de coneixement,... i àdhuc al jo.... òstia, recoi! Heu entès quelcom? propis + actes + coneixement = Onanisme? Doncs si, deu ser això! La jornada de reflexió l'hem de passar en una festa onànica. Avui s'esgotaran els kleenex. Bon dia per el venedor ambulant.

Però anem al quid de la questió: tenim una massilla que ens taparà forats, esperem que en deixi algun per tapar perquè sinó la masturbació anirà en augment i la Nocilla posarà una demanda per competència deslleial.
Tenim un Puigcercós testaferro d'un Carod amb el bigoti que li tapa cada dia més les idees. Equidistància + Masilla = Masilla 1 / ERC 0
També ens trobem amb un Saura vasectomioritzat per la seva estimada dona (meitat d'Iniciativa). SErà la propera proposta de llei del partit Verd? Uf! Sort que m'en vaig a Londres.
I del senyor Piqué, què dir? un senyor que quan era ministre cada vegada que venia algun ianqui tocava el terra amb les seves genoflexions com el difunt papa Joan Pau II quan feia un petó al terra del país que acabava d'arribar. Abans flirtejaves amb els comunistes, ara et poses la caspa dels franquistes Acebes i Zaplana, i demà? Dalai Lama?
I finalment hi ha un partit que no diré els seu nom (ja li han donat suficient publicitat) liderat pels tres mosquitets Boadella, Espada i Carreras. Ells volen una Catalunya dintre España (con eñe bien española!). Resulta que ara Catalunya és una república independent, amb la seva constitució,... caram, doncs que estrany que el meu passaport digui a país, amb lletres enormes, ESPAÑA (CON EÑE ESPAÑOLA!!!).

Bé, aviat ja no estaré en aquestes terres estranyes i boniques de parla catalana i part dels Països Catalans. Fins aviat i continuarem en contacte, vosaltres a la Meditarrània i jo al nord de l'Atlàntic.

JOSEP