Boirosa esdevé la silueta que imagino;
Mil formes t'han donat. Negre aquí, blanca allà.
Et creiem sempre llunyana.
Feliços ignorants!
Quan t'apropes però, ni Judes besaria millor.
Flors i pregàries plouen en els teus epitafis.
Llàgrimes que et calmaran fins que tu ho vulguis,
fins que besis un altre dissortat.
Cada nounat és l'elixir que et perpetua,
que alimenta el teu estómac existencial.
Com seduir-te quan els epílegs són la delícia dels teus impulsos?
Tal dia vindràs a visitar-me,... si!
i em besaràs al clatell com un traïdor.
Llavors, dormiré i dormiré per sempre més.
dissabte, de novembre 10, 2007
divendres, de novembre 09, 2007
A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT
És un d'aquells llibres que cert dia m'agradaria llegir. Potser d'aquí a uns anys, potser demà, potser mai. El temps té vida pròpia i no el podem controlar, tot segueix el seu curs natural i això ens crea una ansietat en alguns bastant insuportable. Sabíeu que el que "entenem" per Univers està format per centenars de milers de mil·lions de galàxies i que cada galàxia d'aquestes al mateix temps té centenars de milers de mil·lions de sistemes solars. Només puc avergonyir-me de la meva insignificança miserable davant la immensitat.
Nosaltres estem situats a la Via Làctea. Una de les milers de mil·lions de galàxies de l'Univers.Un raconet on en una punta hi ha el nostre Sol i el seu sistema solar. I tot gira a velocitats supersòniques, però el temps en què arriben al seu punt inicial ens semblen gegantins per a nosaltres. La Terra tarda un any a donar la volta al seu senyor Sol donant així les 4 estacions terrestres. Però Plutó deu tardar centenars d'anys a donar la volta a tota la circumferència de l'orbita solar. Així doncs, si a Plutó hi ha vida extraterrestre, els plutonencs, deuen tenir primaveres de 100 anys o més. Us ho imagineu?
Aviat en faré 30. Però per a l'Univers això és molt i molt menys important que la vida d'un bacteri ho és per a mi. Es dedueix que el Big Bang (una de les teories més difoses sobre l'origen de l'Univers) va començar en un punt on tot ell estava reduït a la mínima expressió. I de cop, tot explotà en totes direccions. I d'això ja en fa uns 13,7 +- 0,2 mils de mil·lions d'anys. És a dir, molt i més que molt. Però la meva falsa modèstia i egolatria em fa posar nerviós perquè en faré 30. Si un bacteri que té una vida de pocs minuts pensa com jo ho trobaríem ridícul. Però la vida en si mateixa és ridícula moltes vegades, i grotesca si em permeteu. Quan fa uns 3 mil·lions d'anys la Lucy es posava dreta i caminava bípedament per una zona de l'Àfrica va permetre que mil·lions d'anys més tard altres homínids travessessin les terres africanes per humanitzar tota la Terra. Fins que arribem a l'homo sapiens (sapiens per què utilizava eines, no?) . A Iraq s'estan utilitzant eines d'última generació. Pobra Lucy! Si ho hagués sabut em sembla que no s'hauria posat a dreta bípedament.
Tinc poc temps perquè vull veure i viure coses que em són del tot impossibles. Supernoves, núvols còsmics, vida extraterrestre. Vull viure 3000 mil·lions d'anys per veure l'explosió de Sol, la creació de noves galàxies, el sorgiment de vida realment intel·ligent.
El temps vital és com un gelat d'agost, deliciós. Però breu. Molt breu.
Un divendres existencial.
Nosaltres estem situats a la Via Làctea. Una de les milers de mil·lions de galàxies de l'Univers.Un raconet on en una punta hi ha el nostre Sol i el seu sistema solar. I tot gira a velocitats supersòniques, però el temps en què arriben al seu punt inicial ens semblen gegantins per a nosaltres. La Terra tarda un any a donar la volta al seu senyor Sol donant així les 4 estacions terrestres. Però Plutó deu tardar centenars d'anys a donar la volta a tota la circumferència de l'orbita solar. Així doncs, si a Plutó hi ha vida extraterrestre, els plutonencs, deuen tenir primaveres de 100 anys o més. Us ho imagineu?
Aviat en faré 30. Però per a l'Univers això és molt i molt menys important que la vida d'un bacteri ho és per a mi. Es dedueix que el Big Bang (una de les teories més difoses sobre l'origen de l'Univers) va començar en un punt on tot ell estava reduït a la mínima expressió. I de cop, tot explotà en totes direccions. I d'això ja en fa uns 13,7 +- 0,2 mils de mil·lions d'anys. És a dir, molt i més que molt. Però la meva falsa modèstia i egolatria em fa posar nerviós perquè en faré 30. Si un bacteri que té una vida de pocs minuts pensa com jo ho trobaríem ridícul. Però la vida en si mateixa és ridícula moltes vegades, i grotesca si em permeteu. Quan fa uns 3 mil·lions d'anys la Lucy es posava dreta i caminava bípedament per una zona de l'Àfrica va permetre que mil·lions d'anys més tard altres homínids travessessin les terres africanes per humanitzar tota la Terra. Fins que arribem a l'homo sapiens (sapiens per què utilizava eines, no?) . A Iraq s'estan utilitzant eines d'última generació. Pobra Lucy! Si ho hagués sabut em sembla que no s'hauria posat a dreta bípedament.
Tinc poc temps perquè vull veure i viure coses que em són del tot impossibles. Supernoves, núvols còsmics, vida extraterrestre. Vull viure 3000 mil·lions d'anys per veure l'explosió de Sol, la creació de noves galàxies, el sorgiment de vida realment intel·ligent.
El temps vital és com un gelat d'agost, deliciós. Però breu. Molt breu.
Un divendres existencial.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)