QUINA TARDA LA DE RENFE

Ara fa cosa d'una setamana feia el trajecte Barcelona-Manresa amb l'extraordinari tren de rodalies que Renfe ens ha proporcionat a nosaltres els catalans. Hem d'estar-ne ben contents d'aquest tren, oi tant. Un servidor havia finalitzat el curs de formació d'empresa que es realitzava vora l'Hipercor de Sant Andreu Arenal i a mig camí del trajecte de tornada a Manresa van entrar corrents dos paios al vagó on jo, la Sandra i la Gemma (tots de l'empresa) estàvem ubicats. D'aspecte més que sospitós, un d'ells, dret al costat de la Gemma comença a cridar que no el deixin sol. La gent del vagó s'aixeca. Entra de cop un altre paio de la mateixa pinta de pocs amics. I enmig de la conversa parlen navalles i de quants eren. La Gemma ho viu en primera persona, els té als tres tot just al costat. Seia al costat de la porta que connectava un vagó amb l'altre. És una dona que deu tenir uns 40-45 anys. Molt posada i educada. Ulleres gruixudes de pasta. La pobra dona estava en un estat catatònic quan va veure i sentir aquells cràpules amb pinta de robar cotxes a punta de navalla. No era per menys, els tenia quasi a la falda parlant de navalles i altres acudits. En el grup de seients situats just al davant dret per la banda de la Gemma estava la Sandra i al davant el servidor que us escriu. La Sandra treballa amb mi a la oficina de Manresa. De riure fàcil, jovenívol i sense egoisme. Morena, coqueta i amb un caràcter molt extrovertit que convida a tenir-hi llargues converses. En el moment que van entrar com unes gaceles aquells quillos cridant a viva veu i amb síntomes d'anar més que colocats de cocaina, la Sandra va canviar el color de la cara. Normalment el té vermell per la rapidesa en que omple els silencis amb fils de conversa. De cop però, es va tornar més blanca que el paper de fumar. I jo? Doncs no és que les tingués totes, però suposo que n'he vist de més gruixudes per renfe i ja hi estic avesat Perquè negar-ho. Però ves quina cosa, a mi em va agafar un atac de riure. No podia controlar-ho. En diuen situacions surrealistes. Potser reia d'això. Potser era el més cagat de tots i el riure em feia oblidar que hi havien penjats drogats per allí amb navalles. El cas és que, finalment la Sandra s'aixeca de cop a Montcada i Reixach quan el tren s'atura i es planta a la porta. Jo rient a cor què vols. No podia més ja. La Sandra cridant amb veu autoritària: "Ei!!, que és la Nostra Parada!!!, i la Gemma que tímidament s'aixeca esquivant com pot al quinqui. I ja ens teniu a Montcada i Reixac esperant el proper tren ja que uns quillos van espantar a les pobres Gemma i Sandra. Espero que em perdonareu la meva idiotesa. A vegades ric de les poca soltades més insòlites. Però mentres escric això, un tímid somriure sorneguer em pessigolleja. ;)

MOLTS ÀNIMS PASQUAL

En dos dies el gran Maragall ens n'ha donat una de bona i una de dolenta. La bona (congruent) és que ja fa un any que no és militant del PSC. La dolenta és que pateix Alzeimer.
Has parlat de fer un Partit Català Europeu, a l'estil del partit de Romano Prodi italià. Tant de bo tinguis temps de veure que els catalans ens hem deixat de collonades i anem tots a una, sense Montilles, ni de Madres,... Catalunya no es pot reduir a ser una sucursal d'Espanya i tu ho saps, però tenies algunes hienes al teu partit que al final et van fer fora per prendre't el teu seient. He rigut quan al mig del parlament vas dir que el 3% era el problema de CIU (ara resulta que anaves curt, ja que ara parlen que podrien haver cobrat un 20%). Però, Pasqual..., com vaig riure quan li vas posar la corona d'espines al Carod al davant del mur de les lamentacions a Jerusalem (en l'època en que es deia que era amic dels terroristes per una excursió a Perpinyà..., exagerats!). Ni el millor guionista hagués tingut millor pensada. Però el cara a cara que vas tenir amb el Pasqual "polac" és extraordinari.

Molts ànims Pasqual i quan la memòria et digui arreveure, et passarem el video dels jocs olímpics, de quan eres president de Catalunya i com no, de tots els capítols de Polònia.

LA MONARQUIA "ROSA" FA PUDOR DE CREMAT

D'aquí a unes hores al meu poble (Manresa) fan una manifestació en contra de la monarquia i per donar suport al noi de Girona imputat per l'Audiència Nacional per cremar la foto del Juan Carlos quan aquest estava inaugurant alguna cosa per la capital gironina. En això he estat pensant força ja que al pobre noi aquest l'han imputat per injúries a la figura del rei, reglamentat dins la constitució com a delicte. Espanya és "democràtica" i es pot pensar i opinar les idees que es vulguin? Ostres, anem a Barrio Sésamo per tal que ho pugui entendre. Si la democràcia es basa en el fet que tothom pot dir-hi la seva en quant a opinions es refereix, perquè diuen que Espanya és democràtica? Constitucional ho és molt. Si, això si. La Carta Magna de la Constitución és un terme ultrarepetit pels "constitucionalistes" espanyols. Però només quan els convé, ja que si el Martínez lo Santos diu que el Joan Carles aquest el que hauria de fer és jubilar-se; llavors no parlen d'injúries al monarca. Veure

Mmmm, que difícil entendre l'Spanish Constitution! Un només va cremar la foto. L'altre el va enviar quasi a l'altre barri. Em sembla que hi ha una diferència considerable!


Però no és aquesta la qüestió que em pregunto. Com hem dit, la Constitució que tenim és filla de la democràcia. Però la democràcia de què és filla sinó de la Llibertat? La Constitució espanyola és un petit planeta que ha sorgit (te-ò-ri-ca-ment) del gran Univers anomenat Llibertat, i lògicament hi ha planetes tant vàlids o, potser més i tot (segur), com aquest. Per tant, si qui mana en tot aquest tinglado és la Llibertat, quin sentit té que la crema d'una foto del monarca, que cada dia és més rosa que blau per la premsa on apareix ell i la seva família, sigui motiu per empresonar un garant de la bandera de la llibertat d'expressió?

Vull dir mentrestant, i que quedi entre nosaltres, que m'he fet estampar fotos del rei i família en tots els rotllos de paper de vàter que utilitzo. Pobre rei, cremar-lo! Jo comparteixo amb els Borbons un dels moments més íntims de la meva vida quotidiana de cada dia. Això és ser generós i altres coses collonades. Aviat vindrà el dia de la Hispanidad i ja estic estampant fotos del Joan Carles vestit de militar mirant a la cabra de la Legión. Aquell dia agafaré unes bones cagarrines perquè vull que TU, Joan Carles, tinguis la pintura que més et mereixes.

Un maulet amb mal de ventre

Centenars de persones es concentren per tot el país en contra de la monarquia

AUTOINCULPA'T

Si voleu riure, aquí teniu una miqueta de Polònia:

JIMÉNEZ LO SANTOS-PUIGCERCÓS-JUAN CARLOS