Sense Títol

El dimarts acaba. Al carrer hi mana el silenci només trencat per les darreres persianes que se'n van a dormir. La nit envolta un home que arrossega un gran cartró que li farà de cobrellit.

S'acosta el fred. El cartró no tapa prou i l'home solitari busca aixopluc dintre un Mcdonald's encara obert. Els contenidors de fora fan olor de patates, coca-cola i Big Mac. Un senyor gris vestit amb uniforme li diu a l'home de cartró que surti del local.

El fred esdevé vermell, la foscor blanca i l'home de cartró conduint un cotxe de colors. El Sol i la Lluna s'acosten per donar guerra i pau. Un núvol li plou verges maries. I un estel fugaç porta un cupido per ferir de passió i rauxa cada una d'elles. Les verges canten a l'orella de l'home de cartró. Fins que una d'elles besa el llavi encartonat de l'home de cartró. El fred és de color vermell intens. El Sol és ben aprop. Cada cop més i la verge es converteix en una flama que il·lumina tot l'univers per explotar en un gran Big Ben. Finalment la Lluna s'acosta per donar calma i adormir al senyor de cartró.

Quan es desperta el senyor de cartró encara té la Lluna que el somriu d'una manera musulmana.

Josep

UN MAL DIA

Dies que m'emprenyen. Gent que m'indigna. La ignorància és quelcom comú. Jo en sóc el primer i sempre ho seré, sobretot perquè les respostes a les meves preguntes són totalment fosques i eternes. L'existència i el seu sentit. Però m'ho pregunto. Me'n preocupo. I això, encara que m'amoïni d'allò més em fa sentir humà. És un donar la raó al cogito ergo sum. Jo no vull respostes. Però m'indigna la resignació, la falta de criteri, la ceguera dels infeliços que creuen que el contrari d'aquesta només la trobem en un bitllet de color verd que col·leccionen a cabassos els bancs. En el moment que escric això alguns d'aquests bancs destinen diners a fabricar bombes per matar homes, dones i nens a llocs on no tenen hipoteques, perquè no tenen ni el Santander, ni el BBVA, ni res de res,..., només bombes finançades per aquests dos últims, entre molts d'altres bancs. Però tant és que es matin nens i nenes a llocs que no visitaré mai, tan li fot que destrossin poblats que mai hi dormiré, a qui li importa que els diners que es mouen a Occident vagin destinats una gran part per fotre al Tercer Món. Aquí anem al metge perquè ens fotem com unes vaques per atipar-nos com uns porcs. Al Tercer Món s'atipen de bombes, de fam, d'aigua plena de merda, quan n'hi ha. A Occident tenim la il·lusió que algun dia els pobrets negrets de l'Àfrica se'n sortiran, que els bojos extremistes islamistes un dia ens entendran i es faran catòlics. Doncs no. N'estic tip, fins els collons de tanta merda d'inconsciència, de tanta hipocresia,... Els negrets de l'Àfrica mai se'n sortiran, només si ens maten i ens posen al lloc que ens pertoca ells podran sortir-se'n de debò. No, ni Europa ni Estats Units, ni cap país del primer món pot solucionar el problema de la misèria del 80% de la població mundial. Senzillament perquè en realitat no VOL. La solució és l'aniquilació de tot un SISTEMA, de tota una parafernàlia muntada al voltant d'un capitalisme ultra agressiu que ens vol fer creure tan si com no que la felicitat és el fum que ens venen ells. Alguns diran a la meva contra: Però si Occident és ple de ONG's que ajuden al Tercer Món. Molt bonic. Supercalifrástico, em corro de riure, de la polla, del cervell i d'on calgui. Això és tant antic com el Crsitianisme. Si senyor, és el sentiment de culpabilitat. El poble cristià som "tant piadosos" que ens fan pena els nostres esclaus negrets i moros. Volem "ajudar-los". Com? O els hi fotem bombes com a l'Iraq o Afganistan. O els hi venem nosaltres mateixos armes perquè matin entre ells. Altres fins i tot apadrinen a un marrec que mai veuran a la seva puta vida i llavors es senten feliços, perquè han fet la seva "bona obra" i com a bons "cristians" aniran al cel o podran explicar-ho als seus cercles íntims i es sentiran més ones persones. Doncs no. N'estic fart de la hipocresia. Jo no vull ajudar al Tercer Món. Se me'n fot. Si venen i em maten no els ho podré retreure, sóc part de la causa del seu calvari.

La riquesa occidental és el producte immediat de la misèria i les guerres del Tercer Món. Qui vulgui ser un "feliç occidental" que sigui CONSCIENT de tot això i no sigui un hipòcrita. Les utopies d'un Primer Món per tothom són senzillament utopies. Tu decideixes, viure com un inconscient, o ser conscient de com de cabrons en som els occidentals.

Un Mal dia