Ja fa uns dies de la manifestació del dissabte passat organitzada per la plataforma "pel dret a decidir" arran del desastre de les infraestructures i del gran menyspreu del govern espanyol amb Catalunya des de temps immemorials. Pel que fa a la manifestació va ser un èxit total. Va començar a les 18h a Plaça Catalunya i a les 19h jo, el Jaume, la Noe i el Fèlix, encara estàvem quiets davant del cafè Zurich. Semblava que la gentada amuntegada no avançava però la capçalera de la manifestació ja feia estona que havia arribat al seu punt final: l'estació de França, on hi llegien el manifest. Això significa que hi havia tal quantitat de catalans/es cridant pel "dret de decidir" com a poble, per la millora de les infraestructures però també pel dret a la Independència de tot un poble enfront un estat que no l'estima.
Els números dels assistents foren segons els socialistes o PSOE (a Catalunya ha quedat evidenciat que PSC=PSOE, que no ens intentin enredar!) i les forces de seguretat, de 250 mil (que és moltíssima gent, i més tenint en compte que ha estat una manifestació organitzada des de l'ombra de l'oblit dels mitjans de comunicació). Els organitzadors parlaven de 700 mil persones. Vosaltres mateixos, per mi fou un èxit rotund.
És vergonyós però el tracte informatiu de "la nostra" en la manifestació. Mentre tenia lloc la mani no es va fer cap seguiment especial sobre aquesta (ni tan sols pel 3/24, canal exclusiu d'informació). No van posar evidentment cap helicòpter per tal que no veiéssim que des de Pelayo fins a l'Estació de França hi havia una munió de gent que omplia com un riu tot el recorregut de la manifestació. La ignorància és la millor arma censora. Urdaci ara és socialista? Us en recordeu d'aquest? Vaga general a espanya, govern del PP, company de la Leti. I durant els informatius no va dir ni mu de la vaga. Però li va sortir malament a l'Urdaci perquè els sindicats llavors si van estar al costat de la gent. Els sindicats de RTVE van obligar a que l'Urdaci llegís una notificació informant de la vaga al dia següent. Al cap d'un anys ens trobem amb una de les manifestacions més multitudinàries de l'època democràtica a Catalunya i l'informatiu de diumenge a TV3, dia següent a la mani, la notícia d'aquesta és la número 4 i li dediquen 4 minuts. Tampoc citen en cap moment la paraula Independència. Curiós, ja que espontàniament tots cridaven aquest lema (inclòs els del grupet de Convergència). No hi ha pitjor sord que aquell que no vol sentir.
Respecte als sindicats catalans, s'ha vist perfectament que d'apolítics i neutrals no tenen res en absolut. Perquè resulta que si ells defensen els drets dels treballadors a Catalunya, imagino que també importa, i molt, el fet que uns 150 mil d'ells hagin hagut de llevar-se 1 o 2 hores abans per arribar a l'hora a la feina pe culpa d'un bunyol de l'AVE i d'unes rodalies oblidades pels diferents ministeris espanyols. Que els sindicats catalans són una extensió del PSC-PSOE? Ai, que malpensat que sóc..., oi?
A l'atenció de l'honorable president Montilla:
els catalans no tenim desafecció respecte a Espanya. Tenim, almenys el cas meu i de molts altres, ignorància cap a un Estat que passa de nosaltres. Tu també ens ignores quan et fas el suec amb una crida de la societat civil catalana com la de dissabte passat tant contundent. I pel que es veu, manipulant els medis de comunicació públics catalans. Diuen que les pressions que van rebre periodistes de TV3 foren considerables per part del teu partit. Espero que l'Il·lustre Col·legi de Periodistes de Catalunya segueixi sent tant "il·lustre" i prengui algunes mesures al respecte per la honorabilitat i credibilitat de la nostra TV catalana.
En fi, el dret a decidir és i ha de ser un dret de qualsevol poble, i molt més quan aquest està regit per les lleis democràtiques.
Vídeos de la manifestació
Convocatòria de la manifestació
Jaume Sobrequés "Penso que l'actitud del PSC és un error"
Manifestació pel dret a decidir: reaccions dels polítics
Manifestació pel dret a decidir: reaccions
Manifestació pel dret a decidir: TV3 al País Valencià
Resum de la manifestació pel dret a decidir
Entrevista amb Mònica Sabata (portaveu de la plataforma pel dret a decidir)
divendres, de desembre 07, 2007
dissabte, de novembre 10, 2007
Vine quan vulguis..., però ben tard
Boirosa esdevé la silueta que imagino;
Mil formes t'han donat. Negre aquí, blanca allà.
Et creiem sempre llunyana.
Feliços ignorants!
Quan t'apropes però, ni Judes besaria millor.
Flors i pregàries plouen en els teus epitafis.
Llàgrimes que et calmaran fins que tu ho vulguis,
fins que besis un altre dissortat.
Cada nounat és l'elixir que et perpetua,
que alimenta el teu estómac existencial.
Com seduir-te quan els epílegs són la delícia dels teus impulsos?
Tal dia vindràs a visitar-me,... si!
i em besaràs al clatell com un traïdor.
Llavors, dormiré i dormiré per sempre més.
Mil formes t'han donat. Negre aquí, blanca allà.
Et creiem sempre llunyana.
Feliços ignorants!
Quan t'apropes però, ni Judes besaria millor.
Flors i pregàries plouen en els teus epitafis.
Llàgrimes que et calmaran fins que tu ho vulguis,
fins que besis un altre dissortat.
Cada nounat és l'elixir que et perpetua,
que alimenta el teu estómac existencial.
Com seduir-te quan els epílegs són la delícia dels teus impulsos?
Tal dia vindràs a visitar-me,... si!
i em besaràs al clatell com un traïdor.
Llavors, dormiré i dormiré per sempre més.
divendres, de novembre 09, 2007
A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT
És un d'aquells llibres que cert dia m'agradaria llegir. Potser d'aquí a uns anys, potser demà, potser mai. El temps té vida pròpia i no el podem controlar, tot segueix el seu curs natural i això ens crea una ansietat en alguns bastant insuportable. Sabíeu que el que "entenem" per Univers està format per centenars de milers de mil·lions de galàxies i que cada galàxia d'aquestes al mateix temps té centenars de milers de mil·lions de sistemes solars. Només puc avergonyir-me de la meva insignificança miserable davant la immensitat.
Nosaltres estem situats a la Via Làctea. Una de les milers de mil·lions de galàxies de l'Univers.Un raconet on en una punta hi ha el nostre Sol i el seu sistema solar. I tot gira a velocitats supersòniques, però el temps en què arriben al seu punt inicial ens semblen gegantins per a nosaltres. La Terra tarda un any a donar la volta al seu senyor Sol donant així les 4 estacions terrestres. Però Plutó deu tardar centenars d'anys a donar la volta a tota la circumferència de l'orbita solar. Així doncs, si a Plutó hi ha vida extraterrestre, els plutonencs, deuen tenir primaveres de 100 anys o més. Us ho imagineu?
Aviat en faré 30. Però per a l'Univers això és molt i molt menys important que la vida d'un bacteri ho és per a mi. Es dedueix que el Big Bang (una de les teories més difoses sobre l'origen de l'Univers) va començar en un punt on tot ell estava reduït a la mínima expressió. I de cop, tot explotà en totes direccions. I d'això ja en fa uns 13,7 +- 0,2 mils de mil·lions d'anys. És a dir, molt i més que molt. Però la meva falsa modèstia i egolatria em fa posar nerviós perquè en faré 30. Si un bacteri que té una vida de pocs minuts pensa com jo ho trobaríem ridícul. Però la vida en si mateixa és ridícula moltes vegades, i grotesca si em permeteu. Quan fa uns 3 mil·lions d'anys la Lucy es posava dreta i caminava bípedament per una zona de l'Àfrica va permetre que mil·lions d'anys més tard altres homínids travessessin les terres africanes per humanitzar tota la Terra. Fins que arribem a l'homo sapiens (sapiens per què utilizava eines, no?) . A Iraq s'estan utilitzant eines d'última generació. Pobra Lucy! Si ho hagués sabut em sembla que no s'hauria posat a dreta bípedament.
Tinc poc temps perquè vull veure i viure coses que em són del tot impossibles. Supernoves, núvols còsmics, vida extraterrestre. Vull viure 3000 mil·lions d'anys per veure l'explosió de Sol, la creació de noves galàxies, el sorgiment de vida realment intel·ligent.
El temps vital és com un gelat d'agost, deliciós. Però breu. Molt breu.
Un divendres existencial.
Nosaltres estem situats a la Via Làctea. Una de les milers de mil·lions de galàxies de l'Univers.Un raconet on en una punta hi ha el nostre Sol i el seu sistema solar. I tot gira a velocitats supersòniques, però el temps en què arriben al seu punt inicial ens semblen gegantins per a nosaltres. La Terra tarda un any a donar la volta al seu senyor Sol donant així les 4 estacions terrestres. Però Plutó deu tardar centenars d'anys a donar la volta a tota la circumferència de l'orbita solar. Així doncs, si a Plutó hi ha vida extraterrestre, els plutonencs, deuen tenir primaveres de 100 anys o més. Us ho imagineu?
Aviat en faré 30. Però per a l'Univers això és molt i molt menys important que la vida d'un bacteri ho és per a mi. Es dedueix que el Big Bang (una de les teories més difoses sobre l'origen de l'Univers) va començar en un punt on tot ell estava reduït a la mínima expressió. I de cop, tot explotà en totes direccions. I d'això ja en fa uns 13,7 +- 0,2 mils de mil·lions d'anys. És a dir, molt i més que molt. Però la meva falsa modèstia i egolatria em fa posar nerviós perquè en faré 30. Si un bacteri que té una vida de pocs minuts pensa com jo ho trobaríem ridícul. Però la vida en si mateixa és ridícula moltes vegades, i grotesca si em permeteu. Quan fa uns 3 mil·lions d'anys la Lucy es posava dreta i caminava bípedament per una zona de l'Àfrica va permetre que mil·lions d'anys més tard altres homínids travessessin les terres africanes per humanitzar tota la Terra. Fins que arribem a l'homo sapiens (sapiens per què utilizava eines, no?) . A Iraq s'estan utilitzant eines d'última generació. Pobra Lucy! Si ho hagués sabut em sembla que no s'hauria posat a dreta bípedament.
Tinc poc temps perquè vull veure i viure coses que em són del tot impossibles. Supernoves, núvols còsmics, vida extraterrestre. Vull viure 3000 mil·lions d'anys per veure l'explosió de Sol, la creació de noves galàxies, el sorgiment de vida realment intel·ligent.
El temps vital és com un gelat d'agost, deliciós. Però breu. Molt breu.
Un divendres existencial.
dimecres, d’octubre 31, 2007
QUINA TARDA LA DE RENFE
Ara fa cosa d'una setamana feia el trajecte Barcelona-Manresa amb l'extraordinari tren de rodalies que Renfe ens ha proporcionat a nosaltres els catalans. Hem d'estar-ne ben contents d'aquest tren, oi tant. Un servidor havia finalitzat el curs de formació d'empresa que es realitzava vora l'Hipercor de Sant Andreu Arenal i a mig camí del trajecte de tornada a Manresa van entrar corrents dos paios al vagó on jo, la Sandra i la Gemma (tots de l'empresa) estàvem ubicats. D'aspecte més que sospitós, un d'ells, dret al costat de la Gemma comença a cridar que no el deixin sol. La gent del vagó s'aixeca. Entra de cop un altre paio de la mateixa pinta de pocs amics. I enmig de la conversa parlen navalles i de quants eren. La Gemma ho viu en primera persona, els té als tres tot just al costat. Seia al costat de la porta que connectava un vagó amb l'altre. És una dona que deu tenir uns 40-45 anys. Molt posada i educada. Ulleres gruixudes de pasta. La pobra dona estava en un estat catatònic quan va veure i sentir aquells cràpules amb pinta de robar cotxes a punta de navalla. No era per menys, els tenia quasi a la falda parlant de navalles i altres acudits. En el grup de seients situats just al davant dret per la banda de la Gemma estava la Sandra i al davant el servidor que us escriu. La Sandra treballa amb mi a la oficina de Manresa. De riure fàcil, jovenívol i sense egoisme. Morena, coqueta i amb un caràcter molt extrovertit que convida a tenir-hi llargues converses. En el moment que van entrar com unes gaceles aquells quillos cridant a viva veu i amb síntomes d'anar més que colocats de cocaina, la Sandra va canviar el color de la cara. Normalment el té vermell per la rapidesa en que omple els silencis amb fils de conversa. De cop però, es va tornar més blanca que el paper de fumar. I jo? Doncs no és que les tingués totes, però suposo que n'he vist de més gruixudes per renfe i ja hi estic avesat Perquè negar-ho. Però ves quina cosa, a mi em va agafar un atac de riure. No podia controlar-ho. En diuen situacions surrealistes. Potser reia d'això. Potser era el més cagat de tots i el riure em feia oblidar que hi havien penjats drogats per allí amb navalles. El cas és que, finalment la Sandra s'aixeca de cop a Montcada i Reixach quan el tren s'atura i es planta a la porta. Jo rient a cor què vols. No podia més ja. La Sandra cridant amb veu autoritària: "Ei!!, que és la Nostra Parada!!!, i la Gemma que tímidament s'aixeca esquivant com pot al quinqui. I ja ens teniu a Montcada i Reixac esperant el proper tren ja que uns quillos van espantar a les pobres Gemma i Sandra. Espero que em perdonareu la meva idiotesa. A vegades ric de les poca soltades més insòlites. Però mentres escric això, un tímid somriure sorneguer em pessigolleja. ;)
diumenge, d’octubre 21, 2007
MOLTS ÀNIMS PASQUAL
En dos dies el gran Maragall ens n'ha donat una de bona i una de dolenta. La bona (congruent) és que ja fa un any que no és militant del PSC. La dolenta és que pateix Alzeimer.
Has parlat de fer un Partit Català Europeu, a l'estil del partit de Romano Prodi italià. Tant de bo tinguis temps de veure que els catalans ens hem deixat de collonades i anem tots a una, sense Montilles, ni de Madres,... Catalunya no es pot reduir a ser una sucursal d'Espanya i tu ho saps, però tenies algunes hienes al teu partit que al final et van fer fora per prendre't el teu seient. He rigut quan al mig del parlament vas dir que el 3% era el problema de CIU (ara resulta que anaves curt, ja que ara parlen que podrien haver cobrat un 20%). Però, Pasqual..., com vaig riure quan li vas posar la corona d'espines al Carod al davant del mur de les lamentacions a Jerusalem (en l'època en que es deia que era amic dels terroristes per una excursió a Perpinyà..., exagerats!). Ni el millor guionista hagués tingut millor pensada. Però el cara a cara que vas tenir amb el Pasqual "polac" és extraordinari.
Molts ànims Pasqual i quan la memòria et digui arreveure, et passarem el video dels jocs olímpics, de quan eres president de Catalunya i com no, de tots els capítols de Polònia.
Has parlat de fer un Partit Català Europeu, a l'estil del partit de Romano Prodi italià. Tant de bo tinguis temps de veure que els catalans ens hem deixat de collonades i anem tots a una, sense Montilles, ni de Madres,... Catalunya no es pot reduir a ser una sucursal d'Espanya i tu ho saps, però tenies algunes hienes al teu partit que al final et van fer fora per prendre't el teu seient. He rigut quan al mig del parlament vas dir que el 3% era el problema de CIU (ara resulta que anaves curt, ja que ara parlen que podrien haver cobrat un 20%). Però, Pasqual..., com vaig riure quan li vas posar la corona d'espines al Carod al davant del mur de les lamentacions a Jerusalem (en l'època en que es deia que era amic dels terroristes per una excursió a Perpinyà..., exagerats!). Ni el millor guionista hagués tingut millor pensada. Però el cara a cara que vas tenir amb el Pasqual "polac" és extraordinari.
Molts ànims Pasqual i quan la memòria et digui arreveure, et passarem el video dels jocs olímpics, de quan eres president de Catalunya i com no, de tots els capítols de Polònia.
dissabte, d’octubre 06, 2007
LA MONARQUIA "ROSA" FA PUDOR DE CREMAT
D'aquí a unes hores al meu poble (Manresa) fan una manifestació en contra de la monarquia i per donar suport al noi de Girona imputat per l'Audiència Nacional per cremar la foto del Juan Carlos quan aquest estava inaugurant alguna cosa per la capital gironina. En això he estat pensant força ja que al pobre noi aquest l'han imputat per injúries a la figura del rei, reglamentat dins la constitució com a delicte. Espanya és "democràtica" i es pot pensar i opinar les idees que es vulguin? Ostres, anem a Barrio Sésamo per tal que ho pugui entendre. Si la democràcia es basa en el fet que tothom pot dir-hi la seva en quant a opinions es refereix, perquè diuen que Espanya és democràtica? Constitucional ho és molt. Si, això si. La Carta Magna de la Constitución és un terme ultrarepetit pels "constitucionalistes" espanyols. Però només quan els convé, ja que si el Martínez lo Santos diu que el Joan Carles aquest el que hauria de fer és jubilar-se; llavors no parlen d'injúries al monarca. Veure
Mmmm, que difícil entendre l'Spanish Constitution! Un només va cremar la foto. L'altre el va enviar quasi a l'altre barri. Em sembla que hi ha una diferència considerable!
Però no és aquesta la qüestió que em pregunto. Com hem dit, la Constitució que tenim és filla de la democràcia. Però la democràcia de què és filla sinó de la Llibertat? La Constitució espanyola és un petit planeta que ha sorgit (te-ò-ri-ca-ment) del gran Univers anomenat Llibertat, i lògicament hi ha planetes tant vàlids o, potser més i tot (segur), com aquest. Per tant, si qui mana en tot aquest tinglado és la Llibertat, quin sentit té que la crema d'una foto del monarca, que cada dia és més rosa que blau per la premsa on apareix ell i la seva família, sigui motiu per empresonar un garant de la bandera de la llibertat d'expressió?
Vull dir mentrestant, i que quedi entre nosaltres, que m'he fet estampar fotos del rei i família en tots els rotllos de paper de vàter que utilitzo. Pobre rei, cremar-lo! Jo comparteixo amb els Borbons un dels moments més íntims de la meva vida quotidiana de cada dia. Això és ser generós i altres coses collonades. Aviat vindrà el dia de la Hispanidad i ja estic estampant fotos del Joan Carles vestit de militar mirant a la cabra de la Legión. Aquell dia agafaré unes bones cagarrines perquè vull que TU, Joan Carles, tinguis la pintura que més et mereixes.
Un maulet amb mal de ventre
AUTOINCULPA'T
Si voleu riure, aquí teniu una miqueta de Polònia:
JIMÉNEZ LO SANTOS-PUIGCERCÓS-JUAN CARLOS
Mmmm, que difícil entendre l'Spanish Constitution! Un només va cremar la foto. L'altre el va enviar quasi a l'altre barri. Em sembla que hi ha una diferència considerable!
Però no és aquesta la qüestió que em pregunto. Com hem dit, la Constitució que tenim és filla de la democràcia. Però la democràcia de què és filla sinó de la Llibertat? La Constitució espanyola és un petit planeta que ha sorgit (te-ò-ri-ca-ment) del gran Univers anomenat Llibertat, i lògicament hi ha planetes tant vàlids o, potser més i tot (segur), com aquest. Per tant, si qui mana en tot aquest tinglado és la Llibertat, quin sentit té que la crema d'una foto del monarca, que cada dia és més rosa que blau per la premsa on apareix ell i la seva família, sigui motiu per empresonar un garant de la bandera de la llibertat d'expressió?
Vull dir mentrestant, i que quedi entre nosaltres, que m'he fet estampar fotos del rei i família en tots els rotllos de paper de vàter que utilitzo. Pobre rei, cremar-lo! Jo comparteixo amb els Borbons un dels moments més íntims de la meva vida quotidiana de cada dia. Això és ser generós i altres coses collonades. Aviat vindrà el dia de la Hispanidad i ja estic estampant fotos del Joan Carles vestit de militar mirant a la cabra de la Legión. Aquell dia agafaré unes bones cagarrines perquè vull que TU, Joan Carles, tinguis la pintura que més et mereixes.
Un maulet amb mal de ventre
Centenars de persones es concentren per tot el país en contra de la monarquia
AUTOINCULPA'T
Si voleu riure, aquí teniu una miqueta de Polònia:
JIMÉNEZ LO SANTOS-PUIGCERCÓS-JUAN CARLOS
diumenge, de setembre 30, 2007
LA MOCHILA Y EL CURRÍCULUM
"Llueve a ratos, y Madrid está frío y desapacible. Pasan paraguas al otro lado del escaparate de la librería de mi amigo Antonio Méndez, el librero de la calle Mayor. Estamos allí de charla, fumando un pitillo rodeados de libros mientras Alberto, el empleado flaco, alto y tranquilo, que no ha leído una novela mía en su vida ni piensa hacerlo -«ni falta que me hace», suele gruñirme el cabrón- ordena las últimas novedades. En ésas entra un chico joven con una mochila a la espalda, y se queda un poco aparte, el aire tímido, esperando a que Antonio y yo hagamos una pausa en la conversación.
Al fin, en voz muy baja, le pregunta a Antonio si puede dejarle un currículum. Claro, responde el librero. Déjamelo. Y entonces el chico saca de la mochila un mazo de folios, cada uno con su foto de carnet grapada, y le entrega uno. Muchas gracias, murmura, con la misma timidez de antes. Si alguna vez tiene trabajo para mí, empieza a decir. Luego se calla. Sonríe un poco, lo mete todo de nuevo en la mochila y sale a la calle, bajo la lluvia.
Antonio me mira, grave. Vienen por docenas, dice. Chicos y chicas jóvenes. Cada uno con su currículum. Y no puedes imaginarte de qué nivel. Licenciados en esto y aquello, cursos en el extranjero, idiomas. Y ya ves. Hay que joderse. Le cojo el folio de la mano. Fulano de Tal, nacido en 1976. Licenciado en Historia, cursos de esto y lo otro en París y en Italia. Tres idiomas. Lugares, empresas, fechas. Cuento hasta siete trabajos basura, de ésos de tres o seis meses y luego a la calle. Miro la foto de carnet: un apunte de sonrisa, mirada confiada, tal vezde esperanza. Luego echo un vistazo al otro lado del escaparate, pero el joven ha desaparecido ya entre los paraguas, bajo la lluvia.
Estará, supongo, entrando en otras tiendas, en otras librerías o en donde sea, sacando su conmovedor currículum de la mochila. Le devuelvo el papel a Antonio, que se encoge de hombros, impotente, y lo guarda en un cajón... Él mismo tuvo que despedir hace poco a un empleado, incapaz de pagar dos sueldos tal y como está el patio. Antes de que cierre el cajón, alcanzo a ver más fotos de carnet grapadas a folios: chicos y chicas jóvenes con la misma mirada y la misma sonrisa a punto de borrárseles de la boca. España va bien y todo eso, me digo. La puta España. De pronto la tristeza se me desliza dentro como gotas frías, y el día se vuelve más desapacible y gris. Qué estamos haciendo con ellos, Maldita sea. Con estos chicos.
Antonio me mira y enciende otro cigarrillo. Sé que piensa lo mismo. En qué estamos convirtiendo a todos esos jóvenes de la mochila, que tras la ilusión de unos estudios y una carrera, tras los sueños y el esfuerzo, se ven recorriendo la calle repartiendo currículum en los que dejan los últimos restos de esperanza Licenciados en Historia o en lo que sea, ocho años de EGB, cinco de formación profesional, cursos, sacrificios personales y familiares para aprender idiomas en academias que quiebran y te dejan tirado tras pagar la matrícula.
Indefensión, trampas, ratoneras sin salida, empresarios sin escrúpulos que te exprimen antes de devolverte a la calle, políticos que miran hacia otro lado o lo adornan de bonito, sindicatos con más demagogia y apoltronamiento que vergüenza.
Trabajos basura, desempleos basura, currículums basura. Y cuando el milagro se produce, es con la exigencia de que estés dispuesto a todo: puta de taller, puta de empresa, boca cerrada para sobrevivir hasta que te echen; y si tienes buen culo, a ser posible, deja que el jefe te lo sobe. Aún así, chaval, chavala, tienes que dar las gracias por los cambios de turno arbitrarios, los fines de semana trabajados, las seiscientas horas extras al año de las que sólo ochenta figuran como tales en la nómina. Y si encima pretendes mantener una familia y pagar un piso date con un canto en los dientes de que no te sodomicen gratis.
Flexibilidad laboral, lo llaman Y gracias a la flexibilidad de los cojones se han generado, dice el portavoz gubernamental de turno tropecientos mil empleos más, y somos luz y fan de Europa. Guau. Gracias a eso, también, un chaval de veintipocos años puede disfrutar de la excitante experiencia de conocer ocho empleos de chichinabo en tres o cuatro años, y al cabo verse el la calle con la mochila, buscándose la vida bajo la, lluvia.
Partiendo una y otra vez de cero. Flexibilidad laboral. Rediós. Cuánto eufemismo y cuánta mierda. A ver qué pasa cuando, de tanto flexionarlo, se rompa el tinglado y se vaya todo al carajo, y en vez de currículums lo que ese chico lleve en la mochila sean cócteles molotov. "
Arturo Pérez-Reverte
Al fin, en voz muy baja, le pregunta a Antonio si puede dejarle un currículum. Claro, responde el librero. Déjamelo. Y entonces el chico saca de la mochila un mazo de folios, cada uno con su foto de carnet grapada, y le entrega uno. Muchas gracias, murmura, con la misma timidez de antes. Si alguna vez tiene trabajo para mí, empieza a decir. Luego se calla. Sonríe un poco, lo mete todo de nuevo en la mochila y sale a la calle, bajo la lluvia.
Antonio me mira, grave. Vienen por docenas, dice. Chicos y chicas jóvenes. Cada uno con su currículum. Y no puedes imaginarte de qué nivel. Licenciados en esto y aquello, cursos en el extranjero, idiomas. Y ya ves. Hay que joderse. Le cojo el folio de la mano. Fulano de Tal, nacido en 1976. Licenciado en Historia, cursos de esto y lo otro en París y en Italia. Tres idiomas. Lugares, empresas, fechas. Cuento hasta siete trabajos basura, de ésos de tres o seis meses y luego a la calle. Miro la foto de carnet: un apunte de sonrisa, mirada confiada, tal vezde esperanza. Luego echo un vistazo al otro lado del escaparate, pero el joven ha desaparecido ya entre los paraguas, bajo la lluvia.
Estará, supongo, entrando en otras tiendas, en otras librerías o en donde sea, sacando su conmovedor currículum de la mochila. Le devuelvo el papel a Antonio, que se encoge de hombros, impotente, y lo guarda en un cajón... Él mismo tuvo que despedir hace poco a un empleado, incapaz de pagar dos sueldos tal y como está el patio. Antes de que cierre el cajón, alcanzo a ver más fotos de carnet grapadas a folios: chicos y chicas jóvenes con la misma mirada y la misma sonrisa a punto de borrárseles de la boca. España va bien y todo eso, me digo. La puta España. De pronto la tristeza se me desliza dentro como gotas frías, y el día se vuelve más desapacible y gris. Qué estamos haciendo con ellos, Maldita sea. Con estos chicos.
Antonio me mira y enciende otro cigarrillo. Sé que piensa lo mismo. En qué estamos convirtiendo a todos esos jóvenes de la mochila, que tras la ilusión de unos estudios y una carrera, tras los sueños y el esfuerzo, se ven recorriendo la calle repartiendo currículum en los que dejan los últimos restos de esperanza Licenciados en Historia o en lo que sea, ocho años de EGB, cinco de formación profesional, cursos, sacrificios personales y familiares para aprender idiomas en academias que quiebran y te dejan tirado tras pagar la matrícula.
Indefensión, trampas, ratoneras sin salida, empresarios sin escrúpulos que te exprimen antes de devolverte a la calle, políticos que miran hacia otro lado o lo adornan de bonito, sindicatos con más demagogia y apoltronamiento que vergüenza.
Trabajos basura, desempleos basura, currículums basura. Y cuando el milagro se produce, es con la exigencia de que estés dispuesto a todo: puta de taller, puta de empresa, boca cerrada para sobrevivir hasta que te echen; y si tienes buen culo, a ser posible, deja que el jefe te lo sobe. Aún así, chaval, chavala, tienes que dar las gracias por los cambios de turno arbitrarios, los fines de semana trabajados, las seiscientas horas extras al año de las que sólo ochenta figuran como tales en la nómina. Y si encima pretendes mantener una familia y pagar un piso date con un canto en los dientes de que no te sodomicen gratis.
Flexibilidad laboral, lo llaman Y gracias a la flexibilidad de los cojones se han generado, dice el portavoz gubernamental de turno tropecientos mil empleos más, y somos luz y fan de Europa. Guau. Gracias a eso, también, un chaval de veintipocos años puede disfrutar de la excitante experiencia de conocer ocho empleos de chichinabo en tres o cuatro años, y al cabo verse el la calle con la mochila, buscándose la vida bajo la, lluvia.
Partiendo una y otra vez de cero. Flexibilidad laboral. Rediós. Cuánto eufemismo y cuánta mierda. A ver qué pasa cuando, de tanto flexionarlo, se rompa el tinglado y se vaya todo al carajo, y en vez de currículums lo que ese chico lleve en la mochila sean cócteles molotov. "
Arturo Pérez-Reverte
divendres, de setembre 28, 2007
MYSELF
dijous, de setembre 27, 2007
EL PERQUÈ LA NATALITAT ÉS TANT BAIXA
El naixement d'un nadó és sempre motiu de joïa ja que és el símbol de la continuïtat i la perpetuïtat de la nostra emprenta en aquesta vida. Bla bla bla. I doncs, com és que estem en un dels nivells més baixos de natalitat de la història moderna en els paisos occidentals si el portar un nen/a al món és la cosa més meravellosa que existeix?
Hi ha una explicació:
http://www.youtube.com/watch?v=LuSBCIV1zuQ
Hi ha una explicació:
http://www.youtube.com/watch?v=LuSBCIV1zuQ
divendres, d’agost 10, 2007
CAUSA-EFECTE-CIRCUMSTÀNCIES-INFLUÈNCIES
| Quan ens demanem el perquè de les coses sovint hi busquem raons i raons, cada una més complicada, i certament, com més n'és una de complexa, sembla que més veritable hagi d'ésser. D'això els filòsofs al llarg dels segles n'han fet una part important de les seves preguntes primordials, alguns amb més fortuna que d'altres. La primera causa un en deia Demiürg, un altra a priori, altres era un res absolut,... complcat oi? ja us ho deia. Com que no em voldria complicar ja que entraríem de ple en terreny de la filosofia sobre les causes de les coses i no és el cas intentaré explicar alguns a priorismes, algunes entre línies sobre la meva marxa cap a Dublin. Fa cosa d,un any i mig (o més, qui sap ja) em va canviar la meva existència d'una manera radical. Vaig passar de la quotidianitat i rutina d'una relació amb una noia que va ser la meva primera causa de tot durant uns 7 anys (la primera causa sempre és i ha d'ésser un mateix, sinó l'existència deixa de tenir sentit). Però vet aquí que un Sant Jordi del 2006 àquest castell de purpurina va deixar d'aguantar-se i la meva existència es va trobar en un mirall cara a cara, sol per primera vegada. Un duel entre un mateix, entre el propi Jo. Tot el meu ésser es veié de tal manera en un estat de ple retrocés vital, com fugint de l'inevitable, que no és sinó viure. I viure no és només el gaudi, ans també és moltes vegades el dolor. Però aquí resideix el secret de tota existència vital, ser un obsessiu del gaudi tot acceptant que el plaer no és més que passatger i qualsevol instant de gaubança ens l'hem de prendre com si de l'últim alè de vida tinguéssim. Us vull dir que fa uns mesos el meu estat era molt catòlic en el sentit vital de veure la vida. Tota era trist, desenganyat i resignat a un destí desgraciat, la meva existència donava voltes en un mateix camí. L'autodestrucció de tota esperança en percebre una existència plena de gaudis. El canvi d'aquest punt de vista no és fàcil. S'ha de ser consient de la pròpia insignificança i observar que la majoria de nosaltres tenim massa sort en comparació a una gran majoria de miserables de debò. (Somos nosotros y nuestras circunstancias, Ortega y Gasset). En el meu cas fou un obrir els ulls, un canvi de perspectiva, un enfocament més adequat de la realitat. En aquest sentit cal dir que hi ha dues persones que han tingut una especial influència en la citada transformació del méu ésser. Són el Jaume (germà meu) i la Noe (parella d'en Jaume). El primer m'ha ajudat a visualitzar cada instant com una casualitat que mai hem de rebutjar, doncs el fet sol d'existir ja és una casualitat impresionant. Em va treure d'un pou on cada dia era més semblant al Ferdinand de Céline o al Raskòlnikov de Dostoievski. Gràcies per segrestar-me i dur-me cap als teus terrenys plens de vida literària, cinèfila i musical. Gràcies per deixar-me tirat al mig de Londres per tal que aprengués a dir Hello. Gràcies i mil gràcies Jaumet. Gràcies també a tu Noe. Treballadora, amb una intel·ligència pràctica per les coses quotidianes com mai no les he vistes, perseverant i amb la suficient mala llet en els moments adequats per fer despertar les existències moribundes per tal de fer néixer una reacció. Un esdevé l'escamarlà (Jaume) que percep la vida com un gaudi instantani i l'altre la formiga (Noe) que sap que no és possible cap gaudi si abans no te l'has guanyat. Un somiador i una realista. Cada un d'ells dos m'han ajudat a agafar forces per realitzar la meva particualr odissea per Dublin. Gràcies per ajudar-me a conèixer a la fabulosa Eva, a la divertida Mares, a la txeca Ivhana doble de la Scarlett, la francesa mig algeriana Nadia (princesa de les Mil i una Nits) , la francesa mig africana Iuna (una reina de Saba),... Si, vosaltres dos m'heu fet adonar que per una banda, sempre he de somiar i gaudir com un escamarlà amb aquests somnis i, per altra, que també necessito ser formiga per arribar a trasnformar-los en reals. Per dos dels meus millors mestres: PEP |
dissabte, d’agost 04, 2007
FI DE TRAJECTE (Dublin, estiu 2007)
Tot viatge és un procés que saps quan comença però no quan i com acaba. En aquest procés hi participa un subjecte que en la sortida té una determinada forma de percebre la realitat, de relacionar-s,hi de, en definitiva, veure només una part del tot. Malgrat tot, quan el viatge esdevé natural, sense artificis ni prejudicis, aquest es converteix en una de les experiències més vitals que puguin existir. Per una raó molt senzilla: el subjecte sofreix un canvi en la seva manera de sentir i observar la realitat. En aquest canvi hi té un paper essencial les relacions que s,estableixen entre els diferents subjectes partíceps d,aquesta odissea. Gràcies a aquestes interrelacions hem arribat a ser els homínids més evolucionats fins al moment, a voltes anomenats, homo sapiens.
En el cas particular, un servidor subjecte d,un viatge de 15 dies a Dublin, us puc asseguar que aquest procés s,ha esdevingut d,una manera molt intensa. Puc parlar-vos de les meravelles del paisatge d,Irlanda (Glendolough, Malahide, Dublin, carrers i els seus parcs -en especial el Phoenix Park-, la insultant superioritat de la naturalesa que en els Clifs of Moher no podem sino agenollar-nos-hi com uns insignificants i callar per sempre més,...), però res ho puc comparar a la gent que m,han acompanyat al llarg d,aquest trajecte en formes ben diverses. Què seria de tanta bellesa en la naturalesa sense ningú amb qui poder compartir joïa com aquesta? Seria un quadre molt bonic però ben inert.
Les persones com tu Eva que m,han acompanyat en tantes petites, però grans, passejades pels carrers de Dublin. En les excursions per mig Irlanda que hem fet junts donant-me un punt de vista diferent i molt més enriquidor que si les hagués fet sol. Gràcies per acceptar la meva personalitat complicada com a parella de viatge (lenta, desorganitzada i poc pràctica); és necessària una bona dosi de paciència..., I,m sure. Gràcies per donar-me un trainning gratuit de com moure,m pel món amb autonomia i valentia. Gràcies per traduir-me el meu CV a l,anglès per facilitar-me trobar una feina, gràcies per organitzar tantes i tantes coses,... ets un diamant d,un valor incalculable. Gràcies, en definitiva, per deixar-me que et conegués. See you soon Llagosterina!
Tampoc em puc oblidar de la Mares, una andalusa de Jaén. Amb ella he après a riure,m de la meva catalanitat sense oblidar els meus orígens ni les meves reivindicacions nacionalistes. Noia de riure fàcil. Gran cuinera i gran bevedora de cervesa també..., jejeje. Un altre sol que vaig conèixer per allí.
I altres amics com l,Alan de Barcelona que teníem xerrades d,allò més filosòfiques o el Tidy, un francès bretó que també era admirador de l,obra literària de Houellbecq.
En fi, podria dir moltes coses del meu viatge a Irlanda. Però no puc sinó dir:
Gràcies a tots i a totes els que heu compartit part del meu viatge i jo part del vostre. I un fins ben aviat.
PEP
En el cas particular, un servidor subjecte d,un viatge de 15 dies a Dublin, us puc asseguar que aquest procés s,ha esdevingut d,una manera molt intensa. Puc parlar-vos de les meravelles del paisatge d,Irlanda (Glendolough, Malahide, Dublin, carrers i els seus parcs -en especial el Phoenix Park-, la insultant superioritat de la naturalesa que en els Clifs of Moher no podem sino agenollar-nos-hi com uns insignificants i callar per sempre més,...), però res ho puc comparar a la gent que m,han acompanyat al llarg d,aquest trajecte en formes ben diverses. Què seria de tanta bellesa en la naturalesa sense ningú amb qui poder compartir joïa com aquesta? Seria un quadre molt bonic però ben inert.
Les persones com tu Eva que m,han acompanyat en tantes petites, però grans, passejades pels carrers de Dublin. En les excursions per mig Irlanda que hem fet junts donant-me un punt de vista diferent i molt més enriquidor que si les hagués fet sol. Gràcies per acceptar la meva personalitat complicada com a parella de viatge (lenta, desorganitzada i poc pràctica); és necessària una bona dosi de paciència..., I,m sure. Gràcies per donar-me un trainning gratuit de com moure,m pel món amb autonomia i valentia. Gràcies per traduir-me el meu CV a l,anglès per facilitar-me trobar una feina, gràcies per organitzar tantes i tantes coses,... ets un diamant d,un valor incalculable. Gràcies, en definitiva, per deixar-me que et conegués. See you soon Llagosterina!
Tampoc em puc oblidar de la Mares, una andalusa de Jaén. Amb ella he après a riure,m de la meva catalanitat sense oblidar els meus orígens ni les meves reivindicacions nacionalistes. Noia de riure fàcil. Gran cuinera i gran bevedora de cervesa també..., jejeje. Un altre sol que vaig conèixer per allí.
I altres amics com l,Alan de Barcelona que teníem xerrades d,allò més filosòfiques o el Tidy, un francès bretó que també era admirador de l,obra literària de Houellbecq.
En fi, podria dir moltes coses del meu viatge a Irlanda. Però no puc sinó dir:
Gràcies a tots i a totes els que heu compartit part del meu viatge i jo part del vostre. I un fins ben aviat.
PEP
divendres, de juliol 27, 2007
SUC DE FRUITES i MALAHIDE
Plovisquejava quan sort'irem direccio a l,aeroport. Jo tenia un d,aquells dies absurds, sense nord ni sud. sense saber què ni on anar. Mirava el mòbil i cap trucada. Cap mànager em va trucar. My english level has to improve a lot. I està ple de penjats com jo en aquest estiu irlandès, on el sol i la pluja fan un matrimoni totalment equitatiu. Doncs si, el meu esser va anar-se,n a instalar per unes hores al petit aeroport de Dublin perquè la gran Eva havia quedat amb un pilot per què li dones uns documents (Vises si no recordo malament, perdona la meva memòria Eva, la d,un peix es mes notòria que no la meva). Tres hores d,espera. Xerrada existencial, emocional, trascendent, catxonda,... i finalment, arriba el moment en que obro la caixa de pandora amb gusta de suc de maracuià. Anteriorment vaig comprar una mena de suc de fruites tropicals. Tetrabick dels grossos (litre i mig, mes o menys). Glopet de no res i cap a dins la meva maleteta van instalar-,hi les tròpiques fruiteres. I molt rebe que s,hi quedaren. Tant, que el tetrabick del litre i mig menys un petit glopet assedegar la set de la meva maleta. Conclusio. Tot un dia amb ferum de maracuià podrit per tot el meu esser.
arriba l,hora i la trucada del pilot es produeix. Baixem a l,entrada de l,aeroport i un Mercedez biplaca (d,aquells que fan patxoca) fa un mec mec i el meu angel d ela guàrdia a Dublin va cap alli per recollir la seva Visa.
Bus cap al castle,s Malahide seguidament. Impresionant. Pertanyia a la familia Talbot. De peles en tenien una estona llarga perquè el palau es d,aquells que a la meva mama li farien brillar els ulls. Quadres per totes les estances. Catifes orientals enormes. Marqueteria i marbres treballats d,una manera indescriptible. I un jardi! Gegant, inmens i d,un verd intens que donaria pau al mes irascible. un petit paradis proper a Dublin. No us perdeu si veniu per aquestes contrades.
Al finalitzar decidirem anar a la platja de Malahide. Imagineu una platja on la sorra es verda. On l,horitzo es besat la suavitat d,un sol poc càlid i la frescor del vent de l,illa. A cada passa per aquella platja de gespa trobavem petxines, navalles, un altre paradis.
Aviat haure de marxar d,aquest Mon perfecte, la realitat em truca a la porta per dir,me que sense feina no durarà gaire mes tanta joia. Quina llàstima. Però Irlanda, si, a tu, i a l,àngel de la guàrida de Llagostera, no patiu. Tornare. Es massa bonic per no repetir l,experiència.
Aviat em veureu per Catalunya, segurament el dimecres al vespre, però abans me,n vaig a Galway. Està a l,altre extrem occidental de l, illa i diuen d,aquest lloc que et deixa sense alè per la grandesa del seu paisatge.
Fins aviat,
PEP
arriba l,hora i la trucada del pilot es produeix. Baixem a l,entrada de l,aeroport i un Mercedez biplaca (d,aquells que fan patxoca) fa un mec mec i el meu angel d ela guàrdia a Dublin va cap alli per recollir la seva Visa.
Bus cap al castle,s Malahide seguidament. Impresionant. Pertanyia a la familia Talbot. De peles en tenien una estona llarga perquè el palau es d,aquells que a la meva mama li farien brillar els ulls. Quadres per totes les estances. Catifes orientals enormes. Marqueteria i marbres treballats d,una manera indescriptible. I un jardi! Gegant, inmens i d,un verd intens que donaria pau al mes irascible. un petit paradis proper a Dublin. No us perdeu si veniu per aquestes contrades.
Al finalitzar decidirem anar a la platja de Malahide. Imagineu una platja on la sorra es verda. On l,horitzo es besat la suavitat d,un sol poc càlid i la frescor del vent de l,illa. A cada passa per aquella platja de gespa trobavem petxines, navalles, un altre paradis.
Aviat haure de marxar d,aquest Mon perfecte, la realitat em truca a la porta per dir,me que sense feina no durarà gaire mes tanta joia. Quina llàstima. Però Irlanda, si, a tu, i a l,àngel de la guàrida de Llagostera, no patiu. Tornare. Es massa bonic per no repetir l,experiència.
Aviat em veureu per Catalunya, segurament el dimecres al vespre, però abans me,n vaig a Galway. Està a l,altre extrem occidental de l, illa i diuen d,aquest lloc que et deixa sense alè per la grandesa del seu paisatge.
Fins aviat,
PEP
dimecres, de juliol 25, 2007
DIMARTS IN CRESCENDO
El dia d,ahir va comencar a les 10,30h del mati. Es a dir, em vaig quedar without breakfast ja que acaba a les 10h. Hi ha poquissimes coses que em fotin de mala llet, realment poques, però que arriben a ser del tot desagradables per la meva salut mental. Una es el primer moment en que decideixo, despres d,uns esforcos considerables, aixecar,me del llit. Un cop superat aquest obstacle en queda un altre encara de mes important. Prendre,m el cafè amb llet. I quan la Nadine, una noia de Munich que treballa a la recepcio de l,hostel, em va dir que I,m sorry but the breakfast finished at 10. Just darrera seu te la nevera on guarden la mermelada, la llet, les torrades, el CAFÈ!!!!, i jo, please, I need to take MY COFFEE, i la tia aquesta, que es mes empanada que una tonyina gallega dins una llauna de supermercat, no em va donar mes que negatives. I a sobre vaig haver de sortir cagant llets de l,hostel perque si a les 11 encara estàs per allà et foten una multa de 5 € ja que ho han de fregar (que m,expliquin que freguen perquè l,habitacio on dormo hi fot una ferum que tombaria un toro).
Seguidament vaig decidir gastar,me 2 € per un milk coffe (aqui es amb 1 litre d,aigua i 1 cm cubic de llet, una delicia de cafès,... oiii tant!) i vaig acompanyar l,Eva a l,aeroport per buscar feina tant per ella com per mi. Poca sort vaig tenir. Al finalitzar el meravellos àpat de migdia que vam endrapar,nos jo i l,eva a base d,una mena de pasta de crep feta de tomàquet amb ingredients al gust del consumidor (kitchen, "boig com les vaques angleses?, segur que si", lettuce, pipper and tomatoes). Al comencar la tarda agafàrem direccio cap a Swords, un petit poble situat a 40 minuts de Dublin. Visitàrem un castell (millor un mur de pedres i una torre mig dreta). Tambe vaig aprofitar per deixar a la meva sort el meu CV a diferents stores cada una mes lamentable. Si algun manager d,alguna d,aquestes tendes dels horrors decideix contractar,me es que està tocat de l,ala. Però all is possible. Quan vam passejar,nos suficientment per un poble que em recordava molt a Manresa per la gent, per la configuracio dels establiments..., vam visitar la library (molt humil i petita). Dins de la biblioteca hi havia una hostessa de Ryanair i l,Eva s,hi acostà per demanar-li com estava el tema de feina. Melinda es deia i era d,Hongria. Molt simpàtica. I encara mes quan l,Eva li va dir que tambe va treballar d,hostessa en la mateixa companyia. Uauuu amb la melinda aquesta. Ens va dir que anessim a casa seva que ens ajudaria (a mi tanta confianca tant depressa em fa una mica de respecte, però cap a la Melinda,s house anàrem). Vam caminar que caminaràs..., i vam entrar a casa seva!!! mare de deu! Quina casa! La cuina era tant neta com un water de Renfe. Ens va fer entrar al menjador (amb olor no precisament a flors silvestres) i ens va presentar un tio del camerun (cosi germà de l,Eto,o.., segur!) i un alemany que de petit enlloc de xumet li van posar un porro de marihuana. El menjador era de la mida de la casa de David el Gnomo. Un sofà on sèia a la meva esquerra l,alemany flipat que no parava de tirar,se pets i rots i, per la meva dreta seia l,Eva (aguantant el rollo que ens van fotre aquell trio de palindroms). El cosi de l,Eto,o seia en una butaca a l,esquerra del germànic. Durant 10 minuts el camerunès no va dir res. Això si, tenia un posat de pensador. Mirada a l,infinit, mans suportant el pes del mento, i un silenci amb restrenyiment (se li notaven ganes de dir un munt de coses). Jo però, nomes recordo, per una banda, els rots que el teuto m,anava tirant a la meva orella i, per altra, la ungla despullada gruixuda com un crosto de pa de pages i ple d,una mena de sorra fosca i humida que el camerunès mostrava tot ufanos a l,audiència que no èrem si no nosaltres. Sabeu quan veieu una cosa desagradable i no la voleu seguir mirant però hi ha com una mena d,estrany impuls que us obliga a seguir observant allò tant fastigos? Doncs quelcom similar em va passar durant uns 15 o 20 minuts. Al cap d,una estona, l,unglot pensador comencà a parlar (no l,entenia gens, però ni jo ni l,Eva, que d,anglès en sap una estona). Doncs el nano va comencar una dissertacio (em sembla a mi) sobre l,economia i politica. Segur que tenia una conversa molt interessant però, si no m,hagues ensenyat tota l,estona aquella Ungla grossa com un sant Pau potser ho hagues pogut suportar. (Em recordava l,escena d,Austin powers amb la berruga d,un dels personatges). En fi, entre rots, pets i ungles vam sortir d,aquell estrany lloc en 20 minuts (mes temps m,hagues agafat un atac de claustrofobia, rotofobia i, sobretot, unglofobia. Abans però, li vaig donar el meu Cv al de la ungla ja que treballava en un Mc Donald,s. (Sort que no acostumo a menjar en aquests llocs, patates plenes d,ungles i ves a saber que mes hi deus trobar,hi..., mare meva!)
Finalment ens va acompanyar fins a la Maquinista de Swords i vaig deixar la meva existència laboral a uns mànagers mes. Molt simpàtica la Melinda, segurament es trobava sola i per això ens va donar tanta conversa (no m,estranya gens, si jo visques un sol dia amb el dels pets-rots i el de l,ungla em ve una lipotimia d,aquelles que fan història). Tarda intensa si mes no, això segur.
Arribem al vespre i l,Eva em diu si vull anar amb ella que ha quedat amb un francès mig indi amic d,un amic seu (buf, que complicat!). Vam quedar a l,entrada del Trinity College. Nabine era el seu nom si no recordo malament. Metre 85 cap a 90. Fornit i de pell cafè amb llet. Mp3 a les orelles i roba moderna. Ens invita a anar al seu apartament. Allò si que era el cel. La clau era una targeta electrònica. Ascensor de marca alemana. Porta blindada, parquet i..., un àngel mig francès mig indi... Nadia. Una princesa de les Mil i una nits, pell caoba, ulls grans i cabell llarg embolicat amb una cua, i uns calcotets com a pantalonets que li tapaven el justet per contemplar unes boniques cames. Ell era informàtic i ella economista. Ens van invitar a un te (per l,Eva) i a un cafè, per mi. Allò si que era un cafè!. Vam comencar a xerrar (Be, jo quasi nomes escoltava, malgrat tot els entenia m0lt be) i va arribar la Iunia, una franceseta mig africana, de pell ben negra, amb rastes d,allò mes cudiades, netes i pentinades com mai les havia vistes. Una altra preciositat. I un somriure que evocava la reina de Saba. Joves, guapes, multilingues, educades en les millors universitats,... Houellbecq,s world.
Va ser una vetllada extraordinària. Deviem estar com 2 o 3 hores xerrant, rient,... i al finalitzar vam brindar amb muscat de Rivesaltes,... com m,agradaria quedar,me. Com m,agradaria tenir 10 anys menys. Com m,agradaria tantes i tantes coses. Gràcies Eva per fer,me descobrir que el mon es tant i tant gran. Per regalar,me la oportunitat de conèixer continguts i personatges tant i tant interessants. Potser torni aviat cap a Catalunya, però sempre que pensi en Dublin et recordare. La generositat i la teva energia vital m,han fet obrir els ulls d,una manera com no els havia tingut mai. Lots of thanks Eva.
See you soon,
PEP
Seguidament vaig decidir gastar,me 2 € per un milk coffe (aqui es amb 1 litre d,aigua i 1 cm cubic de llet, una delicia de cafès,... oiii tant!) i vaig acompanyar l,Eva a l,aeroport per buscar feina tant per ella com per mi. Poca sort vaig tenir. Al finalitzar el meravellos àpat de migdia que vam endrapar,nos jo i l,eva a base d,una mena de pasta de crep feta de tomàquet amb ingredients al gust del consumidor (kitchen, "boig com les vaques angleses?, segur que si", lettuce, pipper and tomatoes). Al comencar la tarda agafàrem direccio cap a Swords, un petit poble situat a 40 minuts de Dublin. Visitàrem un castell (millor un mur de pedres i una torre mig dreta). Tambe vaig aprofitar per deixar a la meva sort el meu CV a diferents stores cada una mes lamentable. Si algun manager d,alguna d,aquestes tendes dels horrors decideix contractar,me es que està tocat de l,ala. Però all is possible. Quan vam passejar,nos suficientment per un poble que em recordava molt a Manresa per la gent, per la configuracio dels establiments..., vam visitar la library (molt humil i petita). Dins de la biblioteca hi havia una hostessa de Ryanair i l,Eva s,hi acostà per demanar-li com estava el tema de feina. Melinda es deia i era d,Hongria. Molt simpàtica. I encara mes quan l,Eva li va dir que tambe va treballar d,hostessa en la mateixa companyia. Uauuu amb la melinda aquesta. Ens va dir que anessim a casa seva que ens ajudaria (a mi tanta confianca tant depressa em fa una mica de respecte, però cap a la Melinda,s house anàrem). Vam caminar que caminaràs..., i vam entrar a casa seva!!! mare de deu! Quina casa! La cuina era tant neta com un water de Renfe. Ens va fer entrar al menjador (amb olor no precisament a flors silvestres) i ens va presentar un tio del camerun (cosi germà de l,Eto,o.., segur!) i un alemany que de petit enlloc de xumet li van posar un porro de marihuana. El menjador era de la mida de la casa de David el Gnomo. Un sofà on sèia a la meva esquerra l,alemany flipat que no parava de tirar,se pets i rots i, per la meva dreta seia l,Eva (aguantant el rollo que ens van fotre aquell trio de palindroms). El cosi de l,Eto,o seia en una butaca a l,esquerra del germànic. Durant 10 minuts el camerunès no va dir res. Això si, tenia un posat de pensador. Mirada a l,infinit, mans suportant el pes del mento, i un silenci amb restrenyiment (se li notaven ganes de dir un munt de coses). Jo però, nomes recordo, per una banda, els rots que el teuto m,anava tirant a la meva orella i, per altra, la ungla despullada gruixuda com un crosto de pa de pages i ple d,una mena de sorra fosca i humida que el camerunès mostrava tot ufanos a l,audiència que no èrem si no nosaltres. Sabeu quan veieu una cosa desagradable i no la voleu seguir mirant però hi ha com una mena d,estrany impuls que us obliga a seguir observant allò tant fastigos? Doncs quelcom similar em va passar durant uns 15 o 20 minuts. Al cap d,una estona, l,unglot pensador comencà a parlar (no l,entenia gens, però ni jo ni l,Eva, que d,anglès en sap una estona). Doncs el nano va comencar una dissertacio (em sembla a mi) sobre l,economia i politica. Segur que tenia una conversa molt interessant però, si no m,hagues ensenyat tota l,estona aquella Ungla grossa com un sant Pau potser ho hagues pogut suportar. (Em recordava l,escena d,Austin powers amb la berruga d,un dels personatges). En fi, entre rots, pets i ungles vam sortir d,aquell estrany lloc en 20 minuts (mes temps m,hagues agafat un atac de claustrofobia, rotofobia i, sobretot, unglofobia. Abans però, li vaig donar el meu Cv al de la ungla ja que treballava en un Mc Donald,s. (Sort que no acostumo a menjar en aquests llocs, patates plenes d,ungles i ves a saber que mes hi deus trobar,hi..., mare meva!)
Finalment ens va acompanyar fins a la Maquinista de Swords i vaig deixar la meva existència laboral a uns mànagers mes. Molt simpàtica la Melinda, segurament es trobava sola i per això ens va donar tanta conversa (no m,estranya gens, si jo visques un sol dia amb el dels pets-rots i el de l,ungla em ve una lipotimia d,aquelles que fan història). Tarda intensa si mes no, això segur.
Arribem al vespre i l,Eva em diu si vull anar amb ella que ha quedat amb un francès mig indi amic d,un amic seu (buf, que complicat!). Vam quedar a l,entrada del Trinity College. Nabine era el seu nom si no recordo malament. Metre 85 cap a 90. Fornit i de pell cafè amb llet. Mp3 a les orelles i roba moderna. Ens invita a anar al seu apartament. Allò si que era el cel. La clau era una targeta electrònica. Ascensor de marca alemana. Porta blindada, parquet i..., un àngel mig francès mig indi... Nadia. Una princesa de les Mil i una nits, pell caoba, ulls grans i cabell llarg embolicat amb una cua, i uns calcotets com a pantalonets que li tapaven el justet per contemplar unes boniques cames. Ell era informàtic i ella economista. Ens van invitar a un te (per l,Eva) i a un cafè, per mi. Allò si que era un cafè!. Vam comencar a xerrar (Be, jo quasi nomes escoltava, malgrat tot els entenia m0lt be) i va arribar la Iunia, una franceseta mig africana, de pell ben negra, amb rastes d,allò mes cudiades, netes i pentinades com mai les havia vistes. Una altra preciositat. I un somriure que evocava la reina de Saba. Joves, guapes, multilingues, educades en les millors universitats,... Houellbecq,s world.
Va ser una vetllada extraordinària. Deviem estar com 2 o 3 hores xerrant, rient,... i al finalitzar vam brindar amb muscat de Rivesaltes,... com m,agradaria quedar,me. Com m,agradaria tenir 10 anys menys. Com m,agradaria tantes i tantes coses. Gràcies Eva per fer,me descobrir que el mon es tant i tant gran. Per regalar,me la oportunitat de conèixer continguts i personatges tant i tant interessants. Potser torni aviat cap a Catalunya, però sempre que pensi en Dublin et recordare. La generositat i la teva energia vital m,han fet obrir els ulls d,una manera com no els havia tingut mai. Lots of thanks Eva.
See you soon,
PEP
dilluns, de juliol 23, 2007
PRIMER DILLUNS A DUBLIN
Starway to heaven dels Led Zeppelin comenca a sonar pels altaveus d,aquest ciber ple de spanish people (and one catalan guy), la guitarra del Jimmy Page ja comenca a tocar el cel, piano piano, presto molto presto,.. fins que arriba la bogeria de la veu fàustica del Robert Plant i toquem directament a Deu. Be, ja em veieu. Els dilluns son iguals per mi a Dublin com a Manresa o Barcelona. Estranys, irregulars, sense substància,.. o potser nomes son una starway to heaven... Qui sap?
Avui he fet seguit el meu viatje pel dublin de Joyce, Wilde, Shaw,... he regalat la meva existència laboral a tota una sèrie de desconeguts, estranys, amables, desagradables, indiferents, sarcàstics, incompetents, comprensibles, entusiastes,... Som tan diferents la gent però, que en el fons acabem sent iguals. Volem i somiem les mateixes coses. Realitzacio humana. Objectius assolits. Reptes superats. Desitjos i somnis simialrs. La unica cosa que si es diferent son les eines per les quals cadascu les assoleix.
No m,han anat gaire be les poques entrevistes realitzades..., sincerament..., es una època plena d,estrangers en la meva mateixa situacio. Amb millor nivell d,anglès. No, no es el viatge de Vacaciones en el Mar, es cert. Tampoc es el viatge del Titànic. M,estimo molt Catalunya per deixar-me derrotar tant fàcilment. Malgrat tot..., si que estic fent una petita Odissea que es segurament el que realment he vingut a cercar en aquestes terres celtes. Qui sap si trobare sirenes o encara millor,.. la preuada Atlàntida.
Un petonàs des de Dublin en un dia existrencial
PEP
Avui he fet seguit el meu viatje pel dublin de Joyce, Wilde, Shaw,... he regalat la meva existència laboral a tota una sèrie de desconeguts, estranys, amables, desagradables, indiferents, sarcàstics, incompetents, comprensibles, entusiastes,... Som tan diferents la gent però, que en el fons acabem sent iguals. Volem i somiem les mateixes coses. Realitzacio humana. Objectius assolits. Reptes superats. Desitjos i somnis simialrs. La unica cosa que si es diferent son les eines per les quals cadascu les assoleix.
No m,han anat gaire be les poques entrevistes realitzades..., sincerament..., es una època plena d,estrangers en la meva mateixa situacio. Amb millor nivell d,anglès. No, no es el viatge de Vacaciones en el Mar, es cert. Tampoc es el viatge del Titànic. M,estimo molt Catalunya per deixar-me derrotar tant fàcilment. Malgrat tot..., si que estic fent una petita Odissea que es segurament el que realment he vingut a cercar en aquestes terres celtes. Qui sap si trobare sirenes o encara millor,.. la preuada Atlàntida.
Un petonàs des de Dublin en un dia existrencial
PEP
diumenge, de juliol 22, 2007
DUBLIN (DIA 5 I DIA 6)
Benvolguts compatriotes,
El temps a Dublin continua igual d,irregular, ara plou ara el sol treu el nas..., però què seria Irlanda sense la seva pluja constant que dibuixa el verd mes intens que mai hagi vist en cap altre paisatge.
Ahir vaig fer les meves primeres entrevistes en anglès. Primer vaig anar a una Ett acompanyat per l'àngel de la guarda de Dublin known as Eva. Thanks for your generosity with me, lots of thanks. I wish you have lot of luck in your searching of job.
I,m looking for a job. Es la frase que mes repeteixo i haure de repetir. M,he adonat (o mes ben dit, m,ha fet adonar-me,n la Eva) en les poques "introductions of me" que he fet en les "interviews" fetes fins ara que es en la segona frase que segueix a I,m looking for a job on fracasso estrepitosament. Em comencen a demanar coses i jo comenco (c es trencada però no existeix aquesta lletra en el teclat irlandès) a tartamudejar com un lloro, no escolto el que el manager m,està dient perquè nomes m,escolto jo (quan parlo en català tambe ho faig sovint). I finalment, despres d,uns esforcos titànics..., li etzibo unja frase en plan "yo quedar tiempo mucho dublin" "Yo vivir tiempo mucho ciudad" i clar..., quedo com un indio. Conclusio: The manager throw my CV in the bin. It,s the most probable. But I will be very stubborn in my searh of job. When a person insist with an objective it,s very probable that any day he has success. Please, give me a lot of luck from Catalonia.
For the other hand, today I and Eva has visited the Glendolough mountains. It,s very very nice. There was a celtic cemetery and several medieval building and also a big lake. Soon I will try to put in my blog any photos and next you will know this magic place. Glendolough is full of big trees and a lot of intense green. It looks like a Tolkien,s forest... Could Hobbit lives in that place? maybe.
Finally, I hope you excuse my english level... I wish I will have to improve it in a few days, almost to find any job! I would like stay more time in this city but it is too expensive!!! I need any job!
Tomorrow I will leave my CV in all Dublin. Luck, luck and lot of luck I will need tomorrow. Come on Josep, if you want you can. :)
Fins aviat Catalonia, us enyoro però ara tinc al cap Dublin.
See you soon,
PEP :)
El temps a Dublin continua igual d,irregular, ara plou ara el sol treu el nas..., però què seria Irlanda sense la seva pluja constant que dibuixa el verd mes intens que mai hagi vist en cap altre paisatge.
Ahir vaig fer les meves primeres entrevistes en anglès. Primer vaig anar a una Ett acompanyat per l'àngel de la guarda de Dublin known as Eva. Thanks for your generosity with me, lots of thanks. I wish you have lot of luck in your searching of job.
I,m looking for a job. Es la frase que mes repeteixo i haure de repetir. M,he adonat (o mes ben dit, m,ha fet adonar-me,n la Eva) en les poques "introductions of me" que he fet en les "interviews" fetes fins ara que es en la segona frase que segueix a I,m looking for a job on fracasso estrepitosament. Em comencen a demanar coses i jo comenco (c es trencada però no existeix aquesta lletra en el teclat irlandès) a tartamudejar com un lloro, no escolto el que el manager m,està dient perquè nomes m,escolto jo (quan parlo en català tambe ho faig sovint). I finalment, despres d,uns esforcos titànics..., li etzibo unja frase en plan "yo quedar tiempo mucho dublin" "Yo vivir tiempo mucho ciudad" i clar..., quedo com un indio. Conclusio: The manager throw my CV in the bin. It,s the most probable. But I will be very stubborn in my searh of job. When a person insist with an objective it,s very probable that any day he has success. Please, give me a lot of luck from Catalonia.
For the other hand, today I and Eva has visited the Glendolough mountains. It,s very very nice. There was a celtic cemetery and several medieval building and also a big lake. Soon I will try to put in my blog any photos and next you will know this magic place. Glendolough is full of big trees and a lot of intense green. It looks like a Tolkien,s forest... Could Hobbit lives in that place? maybe.
Finally, I hope you excuse my english level... I wish I will have to improve it in a few days, almost to find any job! I would like stay more time in this city but it is too expensive!!! I need any job!
Tomorrow I will leave my CV in all Dublin. Luck, luck and lot of luck I will need tomorrow. Come on Josep, if you want you can. :)
Fins aviat Catalonia, us enyoro però ara tinc al cap Dublin.
See you soon,
PEP :)
divendres, de juliol 20, 2007
DUBLIN 2 (amb retard) i DUBLIN 3
Hola de nou Catalunya!
Ahir vaig fer la caminata per Dublin. Ah, i una nena d,uns 17 anyets em va tocar el cul al mig del carrer. Per sort meva la cartera la duia al davant (gràcies Jaume per recordar-me que fes això, sino ja em veig perdut a Dublin sense un duro. Aix[o si, em va fer un bon pessic. Si ho hagu'es fet mes suau potser ho hagues aconseguit, :)
Vaig visitar el Trinity College (impresionant!). En aquesta universitat estudies o estudies. Una passada els edificis, els jardins,... Despres cap a la zona de la catedral de st. Patrick,s i la zona viquinga plena de castells i jardins com deu mana, no la merda de tomaqueres i patateres que la Mayol ha plantat per barcelona per fer-la una ciutat "verda".
Pel vespre una catalana de l,hostal em va ajudar amb el meu CV en anglès i avui hem anat a passejar-nos per ETT,s, a totes m,han dit que millori my english..., but I have lot of pacience...., jejeje. Un sol aquesta noia (Eva), m,ha corregit tot el CV que tenia fet a l,anglès, ha estat mes d,una hora! Lots of thanks. Now I only need a little of lucky in my search of job. Come on Pep!!
Ah, ahir tambe vam anar per Temple Bar amb la catalana i va ser una passada..., hi ha una marxa, a tots els pubs musica de la bona i..., en directe!! irish music, celtic music, rock music, all kind of music. Avui es probable que tambe passi per allà.
Un petonàs a tots/es from Eyre!
PEP
Ahir vaig fer la caminata per Dublin. Ah, i una nena d,uns 17 anyets em va tocar el cul al mig del carrer. Per sort meva la cartera la duia al davant (gràcies Jaume per recordar-me que fes això, sino ja em veig perdut a Dublin sense un duro. Aix[o si, em va fer un bon pessic. Si ho hagu'es fet mes suau potser ho hagues aconseguit, :)
Vaig visitar el Trinity College (impresionant!). En aquesta universitat estudies o estudies. Una passada els edificis, els jardins,... Despres cap a la zona de la catedral de st. Patrick,s i la zona viquinga plena de castells i jardins com deu mana, no la merda de tomaqueres i patateres que la Mayol ha plantat per barcelona per fer-la una ciutat "verda".
Pel vespre una catalana de l,hostal em va ajudar amb el meu CV en anglès i avui hem anat a passejar-nos per ETT,s, a totes m,han dit que millori my english..., but I have lot of pacience...., jejeje. Un sol aquesta noia (Eva), m,ha corregit tot el CV que tenia fet a l,anglès, ha estat mes d,una hora! Lots of thanks. Now I only need a little of lucky in my search of job. Come on Pep!!
Ah, ahir tambe vam anar per Temple Bar amb la catalana i va ser una passada..., hi ha una marxa, a tots els pubs musica de la bona i..., en directe!! irish music, celtic music, rock music, all kind of music. Avui es probable que tambe passi per allà.
Un petonàs a tots/es from Eyre!
PEP
dimecres, de juliol 18, 2007
DUBLIN 1
Ja he arribat. Estic mort de son això si. De casa he sortit a les 2,45h per agafar el bus bcn-aeroport Girona. A les 6,15h he agafat el vol Girona-London (Standsted) i a les 11,15h (hora ja britànica, o sigui, una hora menys) he pujat a l,ocell que m,ha dut a Dublin. Hora d,arribada a l,hostel: 14,00h. Hores dormides: 3 o 4, tirant llarg.
Anècdotes: Mentres facturava l,equipatge a Londres per anar a Dublin la maleta passa per un tunel, i jo me,n vaig pensant que ja estava tot. I jo caminant decidit per anar a pixar doncs ja no podia mes (el teclat no te per posar accents tancats, disculpeu les faltes) i escolto un STOP! Però jo tiro que tiro al WC, creia que anava per una altre. Altra cop sento STOP!! aquest cop amb una entonacio mes forta, au-to-ri-tà-ria. Resulta que m,ho deien a mi, LALA. Em sembla que a la tercera hagues sentit un ra-ta-ta-ta-ta-ta-ta.... i haurien facturat la meva maleta i mi mateix dintre una altra maleta de fusta, cap a Manresa. (jeje, I have to improve my english and my EAR!!!)
A l,hostel on dormo estic a l,habitacio de 16 mixte. A l,entrar per primera vegada no hi havia ningu. Nomes maletes i coses sobre el llit. Ah, i una pudor a tigre que m,ha fet adonar que el temple d,afrodites i venus no es a la meva room. Sort que he pogut triar el llit al costat de la finestra, si em marejo ja treure el cap i somiar que estic envoltat d,un jardi de roses.
Per aqui tot be, Plou i no fa sol, i les bruixes no es pentinen. I m,han clavat 2,35 € per una banana. Això si, el poc que he vist convida a quedar-s,hi molt i molt temps. Es precios. I les irish girls are very nice. Jejeje.
Demà mes des de terres celtes. Un petonet a tots i totes.
Josep.
See you!!
Anècdotes: Mentres facturava l,equipatge a Londres per anar a Dublin la maleta passa per un tunel, i jo me,n vaig pensant que ja estava tot. I jo caminant decidit per anar a pixar doncs ja no podia mes (el teclat no te per posar accents tancats, disculpeu les faltes) i escolto un STOP! Però jo tiro que tiro al WC, creia que anava per una altre. Altra cop sento STOP!! aquest cop amb una entonacio mes forta, au-to-ri-tà-ria. Resulta que m,ho deien a mi, LALA. Em sembla que a la tercera hagues sentit un ra-ta-ta-ta-ta-ta-ta.... i haurien facturat la meva maleta i mi mateix dintre una altra maleta de fusta, cap a Manresa. (jeje, I have to improve my english and my EAR!!!)
A l,hostel on dormo estic a l,habitacio de 16 mixte. A l,entrar per primera vegada no hi havia ningu. Nomes maletes i coses sobre el llit. Ah, i una pudor a tigre que m,ha fet adonar que el temple d,afrodites i venus no es a la meva room. Sort que he pogut triar el llit al costat de la finestra, si em marejo ja treure el cap i somiar que estic envoltat d,un jardi de roses.
Per aqui tot be, Plou i no fa sol, i les bruixes no es pentinen. I m,han clavat 2,35 € per una banana. Això si, el poc que he vist convida a quedar-s,hi molt i molt temps. Es precios. I les irish girls are very nice. Jejeje.
Demà mes des de terres celtes. Un petonet a tots i totes.
Josep.
See you!!
dimarts, de juliol 10, 2007
Hola a tothom.
Aquesta foto està presa després de prendre un mini esmorzar individual pel mòdic preu de 9 lliures esterlines amb mon germà (el que fa la foto). Estava cansat de caminar quilòmetres i quilòmetres. Cansat de no entendre un borrall ni d'anglès, ni de les lliures esterlines (que maques ho són, si, sobretot les d'una lliura que surt la reina) que havia de multiplicar per 1,4 per entendre quans euros eren. I després multiplicar per 166 per trobar l'equivalència en la famosa pesseta (invent d'un català, els tòpic de pesseteros ens l'hem guanyat a pols, o no? és que la pela és la pela) i, a sobre, esquivar els cotxes, que allà tots van per l'esquerra!! estan ben tronats. Oi tant! I si no mireu com organitzen un macro concert per la diana de gales. En fi, que de nou torno a fer una nova aventureta cap a les illes. aquest cop però men vaig a l'illa veïna, la Irlanda i en concret el Dublin de James Joyce. I sol. I parlant anglès tant bé com el japonès. See you soon. I hope it.
PEP
dijous, d’abril 19, 2007
MESSI MESSI MESSI i més i més i més, MEEEEEESSI!!!
La vida d'un individu és un recull d'instants que es podrien encabir en un petit llibre de poques pàgines. Em refereixo, és clar, no a tots els esdeveniments d'una llarga existència, car fóra un llibre de memòries, una biografia, i no, no estic parlant d'això. Sinó que parlo de petits moments, segons que s'han fet universals, estrelles que han il·luminat de cop i volta tota una galàxia fosca, de miniatures temporals que creixeran amb el temps donada la mancança de tresors de tals magnituds. Sí, quan seré vell, quan la demència em doni un petó de benvinguda,... sí, encara guardaré dintre meu aquella miniatura temporal i gaudiré de la incredulitat dels més menuts quan els expliqui que un dia vaig veure un estel pel Camp Nou que corria esquivant meteorits, planetes enormes que haurien esglaiat al més valent, però no era un valent vailet. No, era un Dionís en forma d'estel i, els déus,com a tals, no entenen ni la covardia ni la valentia, són eterns i res els afecta. Res els commou ni els emociona. Només entenen el gaudi i el goig en la seva forma més radical, més immortal. Aquests demiürgs màxims exponents de tot allò pel qual els valents Hèrcules, Sant Jordi,... i fins i tot, aquells covards que s'amaguen en la grisor de la mediocritat desitgen ser algun dia, aquí, o en un món després d'aquest. Però, malauradament, això només és possible si vius al costat d'Afrodites, Venus i Madones. No ens abandonis mai Dionís argentí. Mil gràcies, mil verges et rebin cada dia, mil goigs i gaudis ens regalis cada dia que vostè, déu de les mil meravelles ho desitgi.
Gràcies Dionís Messi,
Qué lindo que viniste pibe!!!
GOL DE MESSI (Narració d'en Joaquim Mª Puyal)
Gràcies Dionís Messi,
Qué lindo que viniste pibe!!!
GOL DE MESSI (Narració d'en Joaquim Mª Puyal)
dimecres, d’abril 04, 2007
"Yo soy facha más que nada... sabes.."
DOCUMENTAL SOBRE LES NOVES GENERACIONS D'AVUI EN DIA EN BARRIS DE CATALUNYA:
http://www.youtube.com/watch?v=2peWDZDkAjI
Vaja vaja, no té perdició aquest documental de l'entrelínies, programa de TV3 o te uve tre per alguns il·luminats,... o sea,... sabes, els fachilles, els skins, els nazis, els cada vegada més nombrosos merdetes fracassats i frustrats que poblen el nostre poble. Un exemple, la Júlia és una nena d'uns 15 anys que volia ser model i cantant (segons la seva mama, tampoc no té perdició la descripció que en fa de la seva filla...). En un moment del documental es descriu com "o sea.., yo soy facha más que nada..., sabes..., o sea,..., racista no, porqué tampoco voy por ahí mirando mal a los moro..., yo lo que desearía e que Epaña estuviera limpia." Ostres Júlia, estic d'acord amb tu. A Espanya li fa falta una bomba atòmica que mati a tots els negres, a tots els moros, peruans, bolivians, catalans, i espanyols, a tots. Només pot quedar dret Gibraltar que és on anireu a parar tu i els teus amiguets,... això si els anglesos us deixen entrar. Sinó els podeu envair a lo Illes Malvines. Segur que guanyeu. Ànims Penya! "Qué españa se rompe y está susia"
Qui en vulgui més d'aquesta joia de personatges només cal que entreu a
http://www.democracianacional.org/dn/
http://www.youtube.com/watch?v=2peWDZDkAjI
Vaja vaja, no té perdició aquest documental de l'entrelínies, programa de TV3 o te uve tre per alguns il·luminats,... o sea,... sabes, els fachilles, els skins, els nazis, els cada vegada més nombrosos merdetes fracassats i frustrats que poblen el nostre poble. Un exemple, la Júlia és una nena d'uns 15 anys que volia ser model i cantant (segons la seva mama, tampoc no té perdició la descripció que en fa de la seva filla...). En un moment del documental es descriu com "o sea.., yo soy facha más que nada..., sabes..., o sea,..., racista no, porqué tampoco voy por ahí mirando mal a los moro..., yo lo que desearía e que Epaña estuviera limpia." Ostres Júlia, estic d'acord amb tu. A Espanya li fa falta una bomba atòmica que mati a tots els negres, a tots els moros, peruans, bolivians, catalans, i espanyols, a tots. Només pot quedar dret Gibraltar que és on anireu a parar tu i els teus amiguets,... això si els anglesos us deixen entrar. Sinó els podeu envair a lo Illes Malvines. Segur que guanyeu. Ànims Penya! "Qué españa se rompe y está susia"
Qui en vulgui més d'aquesta joia de personatges només cal que entreu a
http://www.democracianacional.org/dn/
dimarts, de març 13, 2007
Sense Títol
El dimarts acaba. Al carrer hi mana el silenci només trencat per les darreres persianes que se'n van a dormir. La nit envolta un home que arrossega un gran cartró que li farà de cobrellit.
S'acosta el fred. El cartró no tapa prou i l'home solitari busca aixopluc dintre un Mcdonald's encara obert. Els contenidors de fora fan olor de patates, coca-cola i Big Mac. Un senyor gris vestit amb uniforme li diu a l'home de cartró que surti del local.
El fred esdevé vermell, la foscor blanca i l'home de cartró conduint un cotxe de colors. El Sol i la Lluna s'acosten per donar guerra i pau. Un núvol li plou verges maries. I un estel fugaç porta un cupido per ferir de passió i rauxa cada una d'elles. Les verges canten a l'orella de l'home de cartró. Fins que una d'elles besa el llavi encartonat de l'home de cartró. El fred és de color vermell intens. El Sol és ben aprop. Cada cop més i la verge es converteix en una flama que il·lumina tot l'univers per explotar en un gran Big Ben. Finalment la Lluna s'acosta per donar calma i adormir al senyor de cartró.
Quan es desperta el senyor de cartró encara té la Lluna que el somriu d'una manera musulmana.
Josep
S'acosta el fred. El cartró no tapa prou i l'home solitari busca aixopluc dintre un Mcdonald's encara obert. Els contenidors de fora fan olor de patates, coca-cola i Big Mac. Un senyor gris vestit amb uniforme li diu a l'home de cartró que surti del local.
El fred esdevé vermell, la foscor blanca i l'home de cartró conduint un cotxe de colors. El Sol i la Lluna s'acosten per donar guerra i pau. Un núvol li plou verges maries. I un estel fugaç porta un cupido per ferir de passió i rauxa cada una d'elles. Les verges canten a l'orella de l'home de cartró. Fins que una d'elles besa el llavi encartonat de l'home de cartró. El fred és de color vermell intens. El Sol és ben aprop. Cada cop més i la verge es converteix en una flama que il·lumina tot l'univers per explotar en un gran Big Ben. Finalment la Lluna s'acosta per donar calma i adormir al senyor de cartró.
Quan es desperta el senyor de cartró encara té la Lluna que el somriu d'una manera musulmana.
Josep
dijous, de març 08, 2007
UN MAL DIA
Dies que m'emprenyen. Gent que m'indigna. La ignorància és quelcom comú. Jo en sóc el primer i sempre ho seré, sobretot perquè les respostes a les meves preguntes són totalment fosques i eternes. L'existència i el seu sentit. Però m'ho pregunto. Me'n preocupo. I això, encara que m'amoïni d'allò més em fa sentir humà. És un donar la raó al cogito ergo sum. Jo no vull respostes. Però m'indigna la resignació, la falta de criteri, la ceguera dels infeliços que creuen que el contrari d'aquesta només la trobem en un bitllet de color verd que col·leccionen a cabassos els bancs. En el moment que escric això alguns d'aquests bancs destinen diners a fabricar bombes per matar homes, dones i nens a llocs on no tenen hipoteques, perquè no tenen ni el Santander, ni el BBVA, ni res de res,..., només bombes finançades per aquests dos últims, entre molts d'altres bancs. Però tant és que es matin nens i nenes a llocs que no visitaré mai, tan li fot que destrossin poblats que mai hi dormiré, a qui li importa que els diners que es mouen a Occident vagin destinats una gran part per fotre al Tercer Món. Aquí anem al metge perquè ens fotem com unes vaques per atipar-nos com uns porcs. Al Tercer Món s'atipen de bombes, de fam, d'aigua plena de merda, quan n'hi ha. A Occident tenim la il·lusió que algun dia els pobrets negrets de l'Àfrica se'n sortiran, que els bojos extremistes islamistes un dia ens entendran i es faran catòlics. Doncs no. N'estic tip, fins els collons de tanta merda d'inconsciència, de tanta hipocresia,... Els negrets de l'Àfrica mai se'n sortiran, només si ens maten i ens posen al lloc que ens pertoca ells podran sortir-se'n de debò. No, ni Europa ni Estats Units, ni cap país del primer món pot solucionar el problema de la misèria del 80% de la població mundial. Senzillament perquè en realitat no VOL. La solució és l'aniquilació de tot un SISTEMA, de tota una parafernàlia muntada al voltant d'un capitalisme ultra agressiu que ens vol fer creure tan si com no que la felicitat és el fum que ens venen ells. Alguns diran a la meva contra: Però si Occident és ple de ONG's que ajuden al Tercer Món. Molt bonic. Supercalifrástico, em corro de riure, de la polla, del cervell i d'on calgui. Això és tant antic com el Crsitianisme. Si senyor, és el sentiment de culpabilitat. El poble cristià som "tant piadosos" que ens fan pena els nostres esclaus negrets i moros. Volem "ajudar-los". Com? O els hi fotem bombes com a l'Iraq o Afganistan. O els hi venem nosaltres mateixos armes perquè matin entre ells. Altres fins i tot apadrinen a un marrec que mai veuran a la seva puta vida i llavors es senten feliços, perquè han fet la seva "bona obra" i com a bons "cristians" aniran al cel o podran explicar-ho als seus cercles íntims i es sentiran més ones persones. Doncs no. N'estic fart de la hipocresia. Jo no vull ajudar al Tercer Món. Se me'n fot. Si venen i em maten no els ho podré retreure, sóc part de la causa del seu calvari.
La riquesa occidental és el producte immediat de la misèria i les guerres del Tercer Món. Qui vulgui ser un "feliç occidental" que sigui CONSCIENT de tot això i no sigui un hipòcrita. Les utopies d'un Primer Món per tothom són senzillament utopies. Tu decideixes, viure com un inconscient, o ser conscient de com de cabrons en som els occidentals.
Un Mal dia
La riquesa occidental és el producte immediat de la misèria i les guerres del Tercer Món. Qui vulgui ser un "feliç occidental" que sigui CONSCIENT de tot això i no sigui un hipòcrita. Les utopies d'un Primer Món per tothom són senzillament utopies. Tu decideixes, viure com un inconscient, o ser conscient de com de cabrons en som els occidentals.
Un Mal dia
divendres, de febrer 23, 2007
El Barça, Catalunya i la bona fe
"És cosa del futbol" és la frase que més repeteixen els futbolistes en les entrevistes postpartits que concedeixen als mitjans de comunicació. Doncs si, la frase més afortunada que et pot dir un jugador és aquesta, si és que no t'etziba "en español!" ja que la pregunta s'ha fet en català. Ah, i en això no em refereixo pas a un jugador que vesteixi de blanc, ans al contrari. Si, és del Barça i es diu Eto'o. Però com que el senyor Eto'o, "ambaixador de totes les injustícies" no es preocupa el més mínim per la justícia del poble que l'acull, l'aclama i el paga, no només perquè corri com un "negro para cobrar como un blanco" sinó també perquè s'integri en un poble que ha sofert i segueix sofrint moltes injustícies.
El Barça és molt més que un club i encara que el negoci del futbol cada dia desvirtuï una miqueta més tota la joïa i passió que el va veure néixer, futbolistes com l'Oleguer Presas fan que encara senti coses especials per aquest Barça.
Malgrat tot, el Barça segueix sent només un club de futbol. En l'imaginari popular català però, durant anys, aquest club ha estat el sucedani d'un estat català mai reconegut. És la nostra Atlàntida que ressorgeix en jugadors com l'Oleguer. Espanya és un invent, un mal puzzle que no cal que es trenqui perquè mai ha estat enganxat. Ni Espanya ens vol com a catalans ni els catalans volem a Espanya. I què dir d'Euskal Herria.
Per altra banda i lògicament, hi ha ciutadans nascuts en territori de parla catalana, és a dir, els Països Catalans, integrats dintre Espanya, al revés no sol passar mai. És el cas d'uns 4 mil·lions de ciutadans només comptant l'autonomia de Catalunya.
Ara bé, el Barça és la secta que fa que "Manolo el del Bombo" i ZP siguin tant catalans com Francesc Macià i Lluís Companys. Surrealista. No ens deixem enganyar per aquest sucedani i despertem de la letargia els catalans i catalanes que seguim el barça, l'espanyol i qualsevol equip..., perquè, al cap i a la fi, el que realment importa és la nostra gent, ja que nosaltres
no som d'eixe món com cantava meravellosament. Diguem No altra cop i les vegades que facin falta, perquè defensar la cultura pròpia és un dret de qualsevol poble, i si ho pensem detingudament, és un deure moral de l'home. La cultura és la "cosa del futbol" de la humanitat.
Per finalitzar aquesta reflexió us aconsello llegir l'article de l'Oleguer. Després opineu. No us deixeu endur per intoxicacions de certs medis interessats en desvirtuar la realitat objectiva. us el deixo aquí:
ARTICLE "LA BONA FE"
I qui en vulgui més, un article del prestigiós The Guardian
"Crec, per tant, que els esports serveixen, ateses l'enorme capacitat d'atracció i i la repercussió que tenen, per posar en relleu tota mena de causes justes i per ajudar a fer obrir els ulls" (V. Partal, "Per això m'agrada Oleguer", www.vilaweb.cat)
Josep
El Barça és molt més que un club i encara que el negoci del futbol cada dia desvirtuï una miqueta més tota la joïa i passió que el va veure néixer, futbolistes com l'Oleguer Presas fan que encara senti coses especials per aquest Barça.
Malgrat tot, el Barça segueix sent només un club de futbol. En l'imaginari popular català però, durant anys, aquest club ha estat el sucedani d'un estat català mai reconegut. És la nostra Atlàntida que ressorgeix en jugadors com l'Oleguer. Espanya és un invent, un mal puzzle que no cal que es trenqui perquè mai ha estat enganxat. Ni Espanya ens vol com a catalans ni els catalans volem a Espanya. I què dir d'Euskal Herria.
Per altra banda i lògicament, hi ha ciutadans nascuts en territori de parla catalana, és a dir, els Països Catalans, integrats dintre Espanya, al revés no sol passar mai. És el cas d'uns 4 mil·lions de ciutadans només comptant l'autonomia de Catalunya.
Ara bé, el Barça és la secta que fa que "Manolo el del Bombo" i ZP siguin tant catalans com Francesc Macià i Lluís Companys. Surrealista. No ens deixem enganyar per aquest sucedani i despertem de la letargia els catalans i catalanes que seguim el barça, l'espanyol i qualsevol equip..., perquè, al cap i a la fi, el que realment importa és la nostra gent, ja que nosaltres
no som d'eixe món com cantava meravellosament. Diguem No altra cop i les vegades que facin falta, perquè defensar la cultura pròpia és un dret de qualsevol poble, i si ho pensem detingudament, és un deure moral de l'home. La cultura és la "cosa del futbol" de la humanitat.
Per finalitzar aquesta reflexió us aconsello llegir l'article de l'Oleguer. Després opineu. No us deixeu endur per intoxicacions de certs medis interessats en desvirtuar la realitat objectiva. us el deixo aquí:
ARTICLE "LA BONA FE"
I qui en vulgui més, un article del prestigiós The Guardian
"Crec, per tant, que els esports serveixen, ateses l'enorme capacitat d'atracció i i la repercussió que tenen, per posar en relleu tota mena de causes justes i per ajudar a fer obrir els ulls" (V. Partal, "Per això m'agrada Oleguer", www.vilaweb.cat)
Josep
DID YOU REMEMBER IT?
Aquí neix el negoci de la MTV i diuen que també dels Videopclips:
www.youtube.com/watch?v=Pe9FMoElCoU
Thriller
www.youtube.com/watch?v=rT90keJ51bY
I pels freakis, la versió índia, no té desperdici: www.youtube.com/watch?v=vSPvvVfcoAw
Nothing Compares: Que gran que ets Sinead!! :) http://www.youtube.com/watch?v=uR44kdfUkkc
Tonight Tonight.
www.youtube.com/watch?v=2_7VRYySrVA
Perquè ho vas fer Kurt? Quan la vida es converteix en un torment:
www.youtube.com/watch?v=wY3oEvaq71A
Una dels Guns N Roses: www.youtube.com/watch?v=_Ns59Bmqpms
Losing my religion: l'era dels indies: www.youtube.com/watch?v=M7vs21ZKrKM
Jamiroquai: www.youtube.com/watch?v=gJmX1z1NY2c
No els coneixia però el video és molt bo, sobretot per la prota del clip: www.youtube.com/watch?v=4NXmK1YISpk
Dire Straits, els clàssics mai passen de moda: www.youtube.com/watch?v=U82WISdfT3A
Uf, vuitantero però boníssim: www.youtube.com/watch?v=OufZbzsUtIo
Quin paio més raro jajaja, sembla el josmar hevy metal, un crack!: www.youtube.com/watch?v=8e-vgQSqNtA
Una dels Red Hot. S'han fotut algun àcid aquests penjats, segur: www.youtube.com/watch?v=k7A8yM2XDaY
Jo només els recordo aquesta cançó, això si, sonen molt bé: www.youtube.com/watch?v=-eBnuLqy6fw
Jo puc dir que els vaig veure en directe, senzillament impresionant la cançó així com el grup:
One: www.youtube.com/watch?v=JwW9L_qzqp8
Una canadenca guapa, simpàtica i amb una veuassa: www.youtube.com/watch?v=7ng9iooXUxQ
Uauuuu, la de tremperes que va aixecar aquest clip; www.youtube.com/watch?v=LGM5GkINMMI
Una Diva exitant a un sant NEGRE!: www.youtube.com/watch?v=icrUkBaSefs
Tim Burton + Marilyn Manson: www.youtube.com/watch?v=jU6iP0WLsU8
Bjork en estat pur: www.youtube.com/watch?v=g8Z1MpcyqQU
www.youtube.com/watch?v=Pe9FMoElCoU
Thriller
www.youtube.com/watch?v=rT90keJ51bY
I pels freakis, la versió índia, no té desperdici: www.youtube.com/watch?v=vSPvvVfcoAw
Nothing Compares: Que gran que ets Sinead!! :) http://www.youtube.com/watch?v=uR44kdfUkkc
Tonight Tonight.
www.youtube.com/watch?v=2_7VRYySrVA
Perquè ho vas fer Kurt? Quan la vida es converteix en un torment:
www.youtube.com/watch?v=wY3oEvaq71A
Una dels Guns N Roses: www.youtube.com/watch?v=_Ns59Bmqpms
Losing my religion: l'era dels indies: www.youtube.com/watch?v=M7vs21ZKrKM
Jamiroquai: www.youtube.com/watch?v=gJmX1z1NY2c
No els coneixia però el video és molt bo, sobretot per la prota del clip: www.youtube.com/watch?v=4NXmK1YISpk
Dire Straits, els clàssics mai passen de moda: www.youtube.com/watch?v=U82WISdfT3A
Uf, vuitantero però boníssim: www.youtube.com/watch?v=OufZbzsUtIo
Quin paio més raro jajaja, sembla el josmar hevy metal, un crack!: www.youtube.com/watch?v=8e-vgQSqNtA
Una dels Red Hot. S'han fotut algun àcid aquests penjats, segur: www.youtube.com/watch?v=k7A8yM2XDaY
Jo només els recordo aquesta cançó, això si, sonen molt bé: www.youtube.com/watch?v=-eBnuLqy6fw
Jo puc dir que els vaig veure en directe, senzillament impresionant la cançó així com el grup:
One: www.youtube.com/watch?v=JwW9L_qzqp8
Una canadenca guapa, simpàtica i amb una veuassa: www.youtube.com/watch?v=7ng9iooXUxQ
Uauuuu, la de tremperes que va aixecar aquest clip; www.youtube.com/watch?v=LGM5GkINMMI
Una Diva exitant a un sant NEGRE!: www.youtube.com/watch?v=icrUkBaSefs
Tim Burton + Marilyn Manson: www.youtube.com/watch?v=jU6iP0WLsU8
Bjork en estat pur: www.youtube.com/watch?v=g8Z1MpcyqQU
dimarts, de febrer 20, 2007
2081376000 segons i els que vinguin de més benvinguts seran
Mercedez acaba de treure una campanya publicitària extraordinària. Però quan sobren els diners és fàcil contractar els Ronaldinho's i Messi's de la creativitat publicitària. L'anunci en qüestió comença amb una veu en off que ens demana "¿Què passaria si cada dia de la teva vida tinguessis 1440 €?, Els podries gastar, els podries regalar, guardar,... fins i tot cremar i al dia següent continuaries amb 1440 € ja que els hauries recuperat. Però no, no tens 1440 €, però si tens 1440 minuts cada dia per fer el que més desitgis...". I seguidament apareix una imatge bucòlica amb una carretera de muntanya i un descomunal Mercedez color negre metàlic.
Jo no vull un Mercedez, o si,.. la qüestió, ara tampoc me'l puc pagar perquè com molt bé diu l'anunci no tinc 1440 € ni al dia ni al mes. Però 1440 minuts, ah renoi! Això no hi ha cap banc que et doni cap crèdit d'aquestes característiques. Els bancs els agrada més jugar amb el teu temps tot fent-te jurar "amor etern" a canvi d'una suma de diners. Això si, la senyora hipoteca cada mes et visitarà per recordar-te el matrimoni que vas pactar amb el senyor de camisa Emilio Tucci i corbata ben apretada.
Però 1440 minuts també són l'equivalent a 86400 segons que té un dia o 31536000 segons que té un any de 365 dies o una vida llarga de 95 anys amb uns 2995920000 segons de temps. Buf. Increíble. Si ho penso una mica això vol dir que he cremat més del 25% del temps de vida que em queda. Això si tinc el miracle de viure fins els 95 anys. Si aturés l'instant actual la meva vida es situaria en la xifra de 2081376000 segons ja que em quedarien uns 66 anys d'oxigen per respirar.
No crec que em pugui comprar un Mercedez però si que aquests dos mil mil·lions de segons els penso administrar com si només tingués 86400 al dia. Tu no?!
Paranoïes per un anunci? No, 600 segons que he gastat amb molt de gust. Aquí està el secret del tòpic-típic carpe díem. Apa doncs! A gaudir, que el temps és or i molt més.
Josep
http://www.youtube.com/watch?v=bKdQTot4OjQ
Jo no vull un Mercedez, o si,.. la qüestió, ara tampoc me'l puc pagar perquè com molt bé diu l'anunci no tinc 1440 € ni al dia ni al mes. Però 1440 minuts, ah renoi! Això no hi ha cap banc que et doni cap crèdit d'aquestes característiques. Els bancs els agrada més jugar amb el teu temps tot fent-te jurar "amor etern" a canvi d'una suma de diners. Això si, la senyora hipoteca cada mes et visitarà per recordar-te el matrimoni que vas pactar amb el senyor de camisa Emilio Tucci i corbata ben apretada.
Però 1440 minuts també són l'equivalent a 86400 segons que té un dia o 31536000 segons que té un any de 365 dies o una vida llarga de 95 anys amb uns 2995920000 segons de temps. Buf. Increíble. Si ho penso una mica això vol dir que he cremat més del 25% del temps de vida que em queda. Això si tinc el miracle de viure fins els 95 anys. Si aturés l'instant actual la meva vida es situaria en la xifra de 2081376000 segons ja que em quedarien uns 66 anys d'oxigen per respirar.
No crec que em pugui comprar un Mercedez però si que aquests dos mil mil·lions de segons els penso administrar com si només tingués 86400 al dia. Tu no?!
Paranoïes per un anunci? No, 600 segons que he gastat amb molt de gust. Aquí està el secret del tòpic-típic carpe díem. Apa doncs! A gaudir, que el temps és or i molt més.
Josep
http://www.youtube.com/watch?v=bKdQTot4OjQ
divendres, de febrer 09, 2007
Una Pija de Salamanca
L'Abdul és del Senegal i fa un any que és a Catalunya. Treballa 10 hores al dia i cobra una puta merda. Té companys que el tracten com un mono. Guanya pocs diners. Suficient per estalviar sis mesos per comprar-se una derbi (de segona mà). Però està ben cofoi ell. Ja s'imagina damunt la "moto" a tota velocitat. És negre i africà. Entén i parla català. Va deixar l'escola als 9 anys per treballar.
Ahir vaig col·legiar a la "dulcinea" de Salamanca. Molt pija ella. Feia olor a perfum car, d'aquests que venen aquelles dependentes tant simpàtiques del Corte Inglés. Encara no li havia dit quatre mots i m'etziba "me hablas en español, no entiendo el catalán". Sóc de bona fe jo, i seguidament li insinuo graciosament si acaba d'arribar a Catalunya. I no. Va arribar un any abans que el meu amic Abdul. Aquesta "dulcinea" fot dos anys que és a Catalunya i encara no s'ha enterat que es parla català també i és llicenciada en psicologia. L'Abdul és un analfabet però amb deu anys va marxar de casa, parla suahili, francès, anglès, castellà i català. També es defensa amb l'italià i el portuguès. Fa una mica de pudor. Ell treballa deu hores en una merda de feina. No li arriba per perfums, ell somia amb la derbi. La pija fa olor de roses i té la figa castellana.
Avui em torna a trucar la xona de Salamanca. Diu que està a l'atur i vol la quota especial per pagar menys. Em recrimina que no li vaig dir que existia aquesta quota. Em diu si sóc el "chico de las gafitas". Després de recordar-me que "le hable en español". Necessito aquesta tediosa feina. Necessito els diners per tenir la meva derbi com l'Abdul i fotre el camp ben lluny d'aquesta incultura.
Figa-tova ella, però neta i perfumada, això si. Ah, i monolingue. Jo parlo català i castellà, potser millor que la pija salmantina. Ara intento a més aprendre l'idioma de Shakespeare.
La pija aquesta ha vingut a "treballar" a Catalunya? No ho sé. A tocar els collons segur. Però no m'excita gens. Ni ella ni el perfum vulgar que duïa.
Em sento cabrejat. Impotent. On ets Raskòlnikov. Ajuda'm a fer que la caspa foti pudor de corcs i tifa podrida. No aguanto la merda vestida de flor.
Necessito rellegir Dostoievski i en especial Crim i Càstig.
Palestina, Belfast, Tíbet, Québec i tants d'altres pobles no reconeguts.
Mentre el canvi climàtic, Iraq i el nou sistema operatiu de MS fan girar l'economia i la política mundial, els oblidats seguirem la nostra lluita perduda davant les injustícies.
VISCA CATALUNYA, LLIURE MÉS QUE MAI
A resistir, que no fas pas tant ens ho crèiem de debò. Endavant Catalunya!!!
www.youtube.com/watch?v=j-y3FrgeHUM
www.youtube.com/watch?v=N067EOB7GA8&mode=related&search=
Ahir vaig col·legiar a la "dulcinea" de Salamanca. Molt pija ella. Feia olor a perfum car, d'aquests que venen aquelles dependentes tant simpàtiques del Corte Inglés. Encara no li havia dit quatre mots i m'etziba "me hablas en español, no entiendo el catalán". Sóc de bona fe jo, i seguidament li insinuo graciosament si acaba d'arribar a Catalunya. I no. Va arribar un any abans que el meu amic Abdul. Aquesta "dulcinea" fot dos anys que és a Catalunya i encara no s'ha enterat que es parla català també i és llicenciada en psicologia. L'Abdul és un analfabet però amb deu anys va marxar de casa, parla suahili, francès, anglès, castellà i català. També es defensa amb l'italià i el portuguès. Fa una mica de pudor. Ell treballa deu hores en una merda de feina. No li arriba per perfums, ell somia amb la derbi. La pija fa olor de roses i té la figa castellana.
Avui em torna a trucar la xona de Salamanca. Diu que està a l'atur i vol la quota especial per pagar menys. Em recrimina que no li vaig dir que existia aquesta quota. Em diu si sóc el "chico de las gafitas". Després de recordar-me que "le hable en español". Necessito aquesta tediosa feina. Necessito els diners per tenir la meva derbi com l'Abdul i fotre el camp ben lluny d'aquesta incultura.
Figa-tova ella, però neta i perfumada, això si. Ah, i monolingue. Jo parlo català i castellà, potser millor que la pija salmantina. Ara intento a més aprendre l'idioma de Shakespeare.
La pija aquesta ha vingut a "treballar" a Catalunya? No ho sé. A tocar els collons segur. Però no m'excita gens. Ni ella ni el perfum vulgar que duïa.
Em sento cabrejat. Impotent. On ets Raskòlnikov. Ajuda'm a fer que la caspa foti pudor de corcs i tifa podrida. No aguanto la merda vestida de flor.
Necessito rellegir Dostoievski i en especial Crim i Càstig.
Palestina, Belfast, Tíbet, Québec i tants d'altres pobles no reconeguts.
Mentre el canvi climàtic, Iraq i el nou sistema operatiu de MS fan girar l'economia i la política mundial, els oblidats seguirem la nostra lluita perduda davant les injustícies.
VISCA CATALUNYA, LLIURE MÉS QUE MAI
A resistir, que no fas pas tant ens ho crèiem de debò. Endavant Catalunya!!!
www.youtube.com/watch?v=j-y3FrgeHUM
www.youtube.com/watch?v=N067EOB7GA8&mode=related&search=
dijous, de gener 11, 2007
ETA ens dóna de nou la benvinguda
ETA ens dóna de nou la benvinguda.
Dos equatorians es quedaren en la runa. ETA l'ha ben pifiat aquesta vegada, i l'Otegui & company ho saben prou bé. Podien matar a un polític, a un policia, inclòs a un despistat turista anglès. Però vet aquí que hi ha dues víctimes mortals que vingueren a Europa per fugir de la misèria que els deuria veure néixer allà al seu país. L'Equador, un dels països més pobres de Sud Amèrica.
Han matat, (accidentalment) a dues persones que estaven al lloc i moment equivocats. És a dir, això de la terminal fou un tràgic accident. Quina gràcia que em fot. L'accident és el naixement de perturbats que posen bombes a tort i a dret. Compte! Jimenez Losantos entra dins d'aquest grup. Les bombes són de materials ben diversos però les conseqüències al final esdevenen igual de destructives.
En definitiva, estic cansat d'ETA i cansat d'Espanya. És la seva guerra. Que em deixin en pau. Catalunya és una nació? Per mi i quatre somiadors si, però mai matarem per imposar el nostre somni. Per aquest motiu, d'aquí cent anys Catalunya no existirà més que en els llibres d'història. Ja no ens queden almogàvers. Només somiar que el Conrad Son faci les excursionistes calentes IIa part i el català tingui sortida entre silicones i vibradors, entre ais i ois. Potser entre la figa i la cigala el Català trobarà el seu camp de lluita i reivindicació del nou mil·leni. Catalunya ha estat sovint terra d'innovadors creatius.
Fins la propera i merda per ETA, merda pel PP i merda pel PSOE, i tots els polítics sense excepció.
MÉS QUIQUIS I MENYS BLABLA.
Dos equatorians es quedaren en la runa. ETA l'ha ben pifiat aquesta vegada, i l'Otegui & company ho saben prou bé. Podien matar a un polític, a un policia, inclòs a un despistat turista anglès. Però vet aquí que hi ha dues víctimes mortals que vingueren a Europa per fugir de la misèria que els deuria veure néixer allà al seu país. L'Equador, un dels països més pobres de Sud Amèrica.
Han matat, (accidentalment) a dues persones que estaven al lloc i moment equivocats. És a dir, això de la terminal fou un tràgic accident. Quina gràcia que em fot. L'accident és el naixement de perturbats que posen bombes a tort i a dret. Compte! Jimenez Losantos entra dins d'aquest grup. Les bombes són de materials ben diversos però les conseqüències al final esdevenen igual de destructives.
En definitiva, estic cansat d'ETA i cansat d'Espanya. És la seva guerra. Que em deixin en pau. Catalunya és una nació? Per mi i quatre somiadors si, però mai matarem per imposar el nostre somni. Per aquest motiu, d'aquí cent anys Catalunya no existirà més que en els llibres d'història. Ja no ens queden almogàvers. Només somiar que el Conrad Son faci les excursionistes calentes IIa part i el català tingui sortida entre silicones i vibradors, entre ais i ois. Potser entre la figa i la cigala el Català trobarà el seu camp de lluita i reivindicació del nou mil·leni. Catalunya ha estat sovint terra d'innovadors creatius.
Fins la propera i merda per ETA, merda pel PP i merda pel PSOE, i tots els polítics sense excepció.
MÉS QUIQUIS I MENYS BLABLA.
dijous, de gener 04, 2007
Melcior, Gaspar i Baltasar visiten l'FNAC
Ahir a les 19,45h vaig visitar l'Fnac. Havia quedat a la secció de llibres amb en Diego per anar a visitar a l'Albert que treballa en aquell departament. Quan vaig passar la frontera del carrer per endinsar-me allà dins em va agafar una xafogor d'allò més extraordinària. La gent anava depressa, amb la mirada hipnotitzada per tot el reguitzell de llum i música que es sentia en la botiga. Arribo al primer pis i travesso un petit passadís ple de productes tecnològics: Mp3, Pod's, Palm's i jo que se què més. Sento frases a mitges: "-Esta Play es el regalo pa tu nena? Esto te lo regalas tu mismo, jajaja!-"
La gent comença a semblar-me repugnant. Em sento com en un escorxador en que l'oci de l'Fnac va trepanant els nostres cervells amb els missatges de compra i oblida't de la misèria. Compra i oblida't del patir. Compra i no pensis, gaudeix! Òstia, i si estava a Matrix?! Potser m'havia de prendre alguna pastilla vermella! Però passo de pastis, que els bombin a tots. Crec que em quedo amb la droga del país Matrix Fnac, tot i ofegar-me per moments.
Segon pis. Em crida el Diego a l'alçada dels best sellers. La catedral del Mar, El Nueve, Perez Reverte, etc..., Està ple d egent comprant llibres!!!
Estic flipant! No imaginava que es llegís tant en aquesta època. Però si, es llegeix molt. També estan plens els McDonlald's o els Pans & Company, més sans segons alguna estranya llegenda (ah, potser és perquè els entrepans els suquen amb quelcom que sembla tomàquet! Si, deu ser això). Menjaran igual que llegeixen el habituals d'aquests establiments? Llegiran igual que mengen? Dostoievski entraria a menjar una hamburguesa? Qui sap...,
Paranoïes!
Per fi trobem al gran Albert. No l'emprenyem gaire perquè els hipnotitzats no paren de fer-li preguntes: -Què tal està aquest llibre?, i aquest autor li agradarà a la meva dona?-, òstia tu, això de l'Fnac és una gran clínica plena de pacients forrats! I la visiten ben sovint tot gastant-s'hi tot el que calgui. Bé ho val la felicitat. Bé ho val no pensar. Ni patir. El mundo es multicolor. Barrio Sésamo i los Payasos de la tele. Charlie Rivel i coca-cola. Pepsi-cola i trinaranjus. Coca de sant Joan i Cocaïna el Pelusa. Johny Walker el Lou Reed. Heroïna i Janis Joplin. Huxley es fuma tripis i juga al Gran Germà.
Caram tu, quina tarda la d'ahir!
Desitjo que els reis us portin molts regals, i si us arriba un regal de l'fnac a flipar califrásticamenteespialidosament i a volar com la mary poppins de joïa i felicitat.
fnaCACA
fnaCACA
fnaCACA
fnaCACA
fnaCACA
La gent comença a semblar-me repugnant. Em sento com en un escorxador en que l'oci de l'Fnac va trepanant els nostres cervells amb els missatges de compra i oblida't de la misèria. Compra i oblida't del patir. Compra i no pensis, gaudeix! Òstia, i si estava a Matrix?! Potser m'havia de prendre alguna pastilla vermella! Però passo de pastis, que els bombin a tots. Crec que em quedo amb la droga del país Matrix Fnac, tot i ofegar-me per moments.
Segon pis. Em crida el Diego a l'alçada dels best sellers. La catedral del Mar, El Nueve, Perez Reverte, etc..., Està ple d egent comprant llibres!!!
Estic flipant! No imaginava que es llegís tant en aquesta època. Però si, es llegeix molt. També estan plens els McDonlald's o els Pans & Company, més sans segons alguna estranya llegenda (ah, potser és perquè els entrepans els suquen amb quelcom que sembla tomàquet! Si, deu ser això). Menjaran igual que llegeixen el habituals d'aquests establiments? Llegiran igual que mengen? Dostoievski entraria a menjar una hamburguesa? Qui sap...,
Paranoïes!
Per fi trobem al gran Albert. No l'emprenyem gaire perquè els hipnotitzats no paren de fer-li preguntes: -Què tal està aquest llibre?, i aquest autor li agradarà a la meva dona?-, òstia tu, això de l'Fnac és una gran clínica plena de pacients forrats! I la visiten ben sovint tot gastant-s'hi tot el que calgui. Bé ho val la felicitat. Bé ho val no pensar. Ni patir. El mundo es multicolor. Barrio Sésamo i los Payasos de la tele. Charlie Rivel i coca-cola. Pepsi-cola i trinaranjus. Coca de sant Joan i Cocaïna el Pelusa. Johny Walker el Lou Reed. Heroïna i Janis Joplin. Huxley es fuma tripis i juga al Gran Germà.
Caram tu, quina tarda la d'ahir!
Desitjo que els reis us portin molts regals, i si us arriba un regal de l'fnac a flipar califrásticamenteespialidosament i a volar com la mary poppins de joïa i felicitat.
fnaCACA
fnaCACA
fnaCACA
fnaCACA
fnaCACA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)