Una calor sufocant entra per la finestra. Estan fent obres davant de casa des que em vaig quedar a l'atur (març primaveral). Arreglen el carrer amb un nou paviment. Resulta que han trobat un tros de la muralla medieval de la Manresa antiga. No és gaire complicat, el carrer és la Muralla Sant Domènec. Ja s'ho podien pensar que només gratar una mica trobarien pedres medievals. Dubto que l'ajuntament de la meva ciutat faci res per conservar això. Fa temps que no espero res d'aquest ajuntament. Quina il·lusió em faria que l'ajuntament manresà s'assemblés una mica al d'Arenys de Munt que ha organitzat un referèndum d'autodeterminació de Catalunya per al 13 de setembre. No és vinculant i només voten els empadronats a Arenys, però em provoquen una enveja sana. Esperem que la manifestació convocada per la Falange per protestar per aquesta consulta popular no acabi malament. Crec que el Sostres explica molt bé què pensem molts sobre aquesta manifestació dels assassins feixistes i dels que la permeten. L'article es titula Canalla.
En un altre ordre de coses, més particular, cal dir que em sento un pel intranquil per la dificultat en trobar feina. Cada dia m'apunto a una mitja de 10 ofertes de feina a diferents portals laborals. He fet alguna entrevista, però no tinc masses garanties de passar cap d'elles. I més amb la competència ferotge que tinc jo i tants d'altres. Hi ha ofertes on estic apuntat jo i 300 més. Quan veig que som tants per una feina on només requereixen un candidat m'entra una mena d'angoixa per l'esdevenidor. Jo no tinc cap títol, cap especialitat, cap ofici. Sé fer moltes feines administratives, comercials, manuals, etc etc. Però no tinc cap títol ni ofici. No sóc especialista en res. En realitat podríem dir que sóc molt polivalent. Però també es pot resumir que sé fer de tot i res en concret. Mal pronòstic per trobar feina, certament.
Tinc 31 anys i crec que encara puc dir que sóc jove, tot i que no m'hi sento. Però comença a envaïr-me una sensació de pressa per dirigir millor la meva existència. En la societat que vivim la feina té una importància transcendent no només perquè et dóna una relativa independència a través d'uns ingressos si no també perquè et dóna moltes vegades el sentit del ser. Sóc el Josep i això és el més important. Però també necessito ser psicòleg (quan acabi la carrera), necessito ser administratiu, comercial, consultor en recursos humans, escriptor (no sóc prou valent ni boig), o perquè no mosso, cambrer, reponedor, expenedor de benzina (no entra dins les meves recerques actuals però la realitat laboral potser m'empenyarà irremeïablament cap a feines menys valorades econòmicament. Però no m'agrada aquest camí que està agafant el meu destí. Un camí controlat per una administració com l'Inem.
Quan vaig quedar-me sense feina el març el primer que vaig sentir fou una tristesa molt gran sobretot per perdre un lloc on em sentia molt bé quan a les companyes de feina. Era un petit oasis de socialització tant necessari per la meva personalitat estepària i solitària. Al cap de poc temps em vaig acostumar a la nova situació. El subsidi d'atur mensual va ajudar a suavitzar la sensació d'indefensió econòmica. I com no, la indemnització que l'empresa em va pagar a mi i a la meva companya de feina. Miserable indemnització, però una mica superior del que ens havien dit prèviament gràcies a les gestions de l'advocat de la fantàstica Sandra, la companya de feina.
Però en aquella època també vaig trobar distraccions per fugir de la realitat de l'atur. Exàmens al juny de la UOC que em mantindrien prou distret. I un fantàstic curs intensiu a Birmingham gràcies a la hospitalitat del Jaume i la Jordina els quals em cediren casa seva durant aquest temps al Regne Unit. Però aquest viatge tenia bitllet de tornada, més tard o d'hora. Diuen que quan tornes de vacances alguns tenen "depressió postvacances" perquè han de tornar a la feina i això els crea ansietat per haver de tornar a la rutina. En el meu cas és la rutina el que estic buscant. Una rutina que em doni la tranquil·litat d'engegar a la merda els de l'Inem i el seu subsidi que a la tardor em dirà adéu. Sempre he preferit dir jo els adéus. Serà la meva personalitat estepària?
Me'n vaig amb Sol Seppy, Slo Fuzz
