Una calor sufocant entra per la finestra. Estan fent obres davant de casa des que em vaig quedar a l'atur (març primaveral). Arreglen el carrer amb un nou paviment. Resulta que han trobat un tros de la muralla medieval de la Manresa antiga. No és gaire complicat, el carrer és la Muralla Sant Domènec. Ja s'ho podien pensar que només gratar una mica trobarien pedres medievals. Dubto que l'ajuntament de la meva ciutat faci res per conservar això. Fa temps que no espero res d'aquest ajuntament. Quina il·lusió em faria que l'ajuntament manresà s'assemblés una mica al d'Arenys de Munt que ha organitzat un referèndum d'autodeterminació de Catalunya per al 13 de setembre. No és vinculant i només voten els empadronats a Arenys, però em provoquen una enveja sana. Esperem que la manifestació convocada per la Falange per protestar per aquesta consulta popular no acabi malament. Crec que el Sostres explica molt bé què pensem molts sobre aquesta manifestació dels assassins feixistes i dels que la permeten. L'article es titula Canalla.
En un altre ordre de coses, més particular, cal dir que em sento un pel intranquil per la dificultat en trobar feina. Cada dia m'apunto a una mitja de 10 ofertes de feina a diferents portals laborals. He fet alguna entrevista, però no tinc masses garanties de passar cap d'elles. I més amb la competència ferotge que tinc jo i tants d'altres. Hi ha ofertes on estic apuntat jo i 300 més. Quan veig que som tants per una feina on només requereixen un candidat m'entra una mena d'angoixa per l'esdevenidor. Jo no tinc cap títol, cap especialitat, cap ofici. Sé fer moltes feines administratives, comercials, manuals, etc etc. Però no tinc cap títol ni ofici. No sóc especialista en res. En realitat podríem dir que sóc molt polivalent. Però també es pot resumir que sé fer de tot i res en concret. Mal pronòstic per trobar feina, certament.
Tinc 31 anys i crec que encara puc dir que sóc jove, tot i que no m'hi sento. Però comença a envaïr-me una sensació de pressa per dirigir millor la meva existència. En la societat que vivim la feina té una importància transcendent no només perquè et dóna una relativa independència a través d'uns ingressos si no també perquè et dóna moltes vegades el sentit del ser. Sóc el Josep i això és el més important. Però també necessito ser psicòleg (quan acabi la carrera), necessito ser administratiu, comercial, consultor en recursos humans, escriptor (no sóc prou valent ni boig), o perquè no mosso, cambrer, reponedor, expenedor de benzina (no entra dins les meves recerques actuals però la realitat laboral potser m'empenyarà irremeïablament cap a feines menys valorades econòmicament. Però no m'agrada aquest camí que està agafant el meu destí. Un camí controlat per una administració com l'Inem.
Quan vaig quedar-me sense feina el març el primer que vaig sentir fou una tristesa molt gran sobretot per perdre un lloc on em sentia molt bé quan a les companyes de feina. Era un petit oasis de socialització tant necessari per la meva personalitat estepària i solitària. Al cap de poc temps em vaig acostumar a la nova situació. El subsidi d'atur mensual va ajudar a suavitzar la sensació d'indefensió econòmica. I com no, la indemnització que l'empresa em va pagar a mi i a la meva companya de feina. Miserable indemnització, però una mica superior del que ens havien dit prèviament gràcies a les gestions de l'advocat de la fantàstica Sandra, la companya de feina.
Però en aquella època també vaig trobar distraccions per fugir de la realitat de l'atur. Exàmens al juny de la UOC que em mantindrien prou distret. I un fantàstic curs intensiu a Birmingham gràcies a la hospitalitat del Jaume i la Jordina els quals em cediren casa seva durant aquest temps al Regne Unit. Però aquest viatge tenia bitllet de tornada, més tard o d'hora. Diuen que quan tornes de vacances alguns tenen "depressió postvacances" perquè han de tornar a la feina i això els crea ansietat per haver de tornar a la rutina. En el meu cas és la rutina el que estic buscant. Una rutina que em doni la tranquil·litat d'engegar a la merda els de l'Inem i el seu subsidi que a la tardor em dirà adéu. Sempre he preferit dir jo els adéus. Serà la meva personalitat estepària?
Me'n vaig amb Sol Seppy, Slo Fuzz
dilluns, d’agost 24, 2009
divendres, de juliol 31, 2009
ETA i altres psicòpates
Avui he llegit dels del meu retir anglès que ETA hi ha tornat. En només 2 dies 60 ferits a Burgos i 2 morts a Mallorca.
M'emprenya molt que una colla de desgraciats que només saben utilitzar les armes per convèncer ens vinguin a dinamitar el procés independentista dels pobles que volem la independència democràticament i sense trets.
I no ho dic només pel poble basc, que n'està ple d'independentistes que estan fins al capdamunt d'aquests assassins, inclòs dins les files de l'esquerra aberzale. Ho dic també pel poble català.
Jo estic fent pedagogia internacional sobre Catalonia amb gent d'arreu del món. Els dic que Espanya ens té subjectes sota el seu jou cultural, econòmic i social. Els explico que som gent democràtica els catalans. Els recordo que necessitem la independència per desenvolupar-nos amb tota la nostra identitat i llibertat. Tots ho entenen i em donen ànims per assolir aquest objectiu tant universal, la llibertat.
Però avui estic molt emprenyat amb aquests psicòpates, la seva “publicitat internacional” és realment més efectiva que la que practico jo i d'altres compatriotes. Només sé parlar i dialogar.
Això vol dir que ara els catalans ho tenim més difícil per culpa d’uns que “suposadament” volen la llibertat del poble basc (jo sempre ho he dubtat). Tinc la impressió que ETA és una mafia que si algun dia obtenen la independència per aquests mitjans, seguiran practicant la mafia.
I ho tenim més difícil perquè internacionalment quan parles de nacions a Espanya, coneixen el País Basc. No coneixen el conflicte català. I tot "gràcies" a aquests psicòpates.
Ahir vaig anar a una festa aquí a Birmingham (organitzada per uns espanyols, hi vaig anar convençut per un català que em digué que seria una gran festa). Hi va ajudar que la Sarag, la qual tenia ganes d'anar-hi, una iraniana que sembla sortida de les històries de les Mil i una Nits. Grans ulls, cabells ondulats de vermell magrana-ametlla, llavis primaverals i generosos. Quan es mou sembla una ballarina, quan et mira t’observa l’ànima. Estudia art dramàtic a Teheran. 27 anys, sembla més jove. Li dic que és una llàstima que hagi de portar burka a l’Iran amb els cabells tant bonics. Em somriu i m’agradaria aturar aquest fantàstic instant. Sembla un estel enmig de l'Univers.
La festa és una bogeria. Hi ha una noia amb rastes que va ensenyant els pits descaradament als que anem entrant. Sembla alemana. Porta rastes i pantalons pirates. Va cridant amb accent teutó “chicos, pantalones abajo todos!”. La Sarag està fent fotos i filmant aquesta escena kafkiana i mirant l'espectacle com quan un infant entra al Zoo per primera vegada.
Veig gent fumant catximbes, esnifant una mena de “farina”. La festa és en una casa anglesa d’uns 120 metres quadrats més un “jardí” de 10-20 metres. Està molt bruta i feta un femer. Devem ser uns 100 o més dins la festa.
Em començo a estressar i a maleir-me per haver vingut. Entro en una habitació per prendre una cervesa. Dins hi deu haver 10 persones. Hi ha l’alemana que em crida allò de “pantalones abajo!” d’una manera força lasciva. Li demano com es diu. Em respon “pantalones abajo!”. Li dic que el seu nom és molt divertit. Es posa a riure. Veig que encara hi ha una mica d’intel•ligència en el caparró d’aquesta esbojarrada.
També hi conec a una russa, Mirna. Em demana d’on sóc. Li dic que sóc de Catalonia la capital de la qual és Barcelona. Em demana què és Catalonia. Li dic que és una colònia d’Espanya i que tenim una cultura i llengua diferents. Per rematar-ho li comparo el cas d’Escòcia amb Catalunya. Ho entén de seguida. Al costat hi havia un espanyol. Prèviament ell s’havia adonat que jo era de Catalunya i es presenta. “Hola soy Vicente, de Valencia! Soy el primo de Àngel, el que ha organizado la fiesta”. Té un aspecte de quillo pastillero anticatalà i racista. Feixista, vaja. La meva intuïció no m'enganyà. Li responc, “Jo sóc el Pep i sóc de Catalunya, visc a Manresa”.
Segueixo parlant amb al Mirna, molt més interessant. El tal Vicente estava escoltant la nostra conversa des del sofà. Quan estic acabant d’explicar-li a la rossa i menuda Mirna què és Catalonia el Vicente s’aixeca d’una revolada del sofà llardós i comença a cridar com un psicòpata “TU ERES ESPAÑOL, TU ERES DE ESPAÑA, CATALUNYA NO EXISTE!” Després m’empenta i comença a explicar-li a la Mirna què és EspaÑa. Estic a punt de tornar l’empenta i dir-li alguna cosa gruixuda. Tinc els punys preparant-se i fermament tancats per fer el primer cop si cal defensar-me. Respiro profundament durant 3 segons llargs. I em dic. "aquest tio és un psicòpata analfabet, no perdis el temps i calma’t”.
Abans de marxar, apropo el cap a la orella de la Mirna tot xiuxiuejant-li: “Please Mirna, remember Catalonia and explain to everybody that we need the freedom to survive”. Ens mirem amb el Vicente i em recorden escenes de la meva joventut. Decideixo anar a una altra sala per oblidar aquest psicòpata. La Mirna em somriu i em diu see you soon.
No vaig tardar gaire a agafar un taxi i marxar amb la Sarag i dos espanyols que vam discutir un dia sobre la independència de Catalunya, sobre la llengua. I vàrem discutir abastament, en tinc un bloc dedicat i tot. Si bé discrepem en tot, mai ens faltarem al respecte. Segurament el Vicente no va anar massa a escola i si a moltes discoteques.
Doncs bé, els psicòpates com aquests que van matar als dos guàrdies civils i aquest Vicente per mi representen el mateix. El feixisme. I em posa malalt aquest Virus. Molt.
Deixo una mica de música dels Manel per animar tanta misèria humana:
Dona estrangera
M'emprenya molt que una colla de desgraciats que només saben utilitzar les armes per convèncer ens vinguin a dinamitar el procés independentista dels pobles que volem la independència democràticament i sense trets.
I no ho dic només pel poble basc, que n'està ple d'independentistes que estan fins al capdamunt d'aquests assassins, inclòs dins les files de l'esquerra aberzale. Ho dic també pel poble català.
Jo estic fent pedagogia internacional sobre Catalonia amb gent d'arreu del món. Els dic que Espanya ens té subjectes sota el seu jou cultural, econòmic i social. Els explico que som gent democràtica els catalans. Els recordo que necessitem la independència per desenvolupar-nos amb tota la nostra identitat i llibertat. Tots ho entenen i em donen ànims per assolir aquest objectiu tant universal, la llibertat.
Però avui estic molt emprenyat amb aquests psicòpates, la seva “publicitat internacional” és realment més efectiva que la que practico jo i d'altres compatriotes. Només sé parlar i dialogar.
Això vol dir que ara els catalans ho tenim més difícil per culpa d’uns que “suposadament” volen la llibertat del poble basc (jo sempre ho he dubtat). Tinc la impressió que ETA és una mafia que si algun dia obtenen la independència per aquests mitjans, seguiran practicant la mafia.
I ho tenim més difícil perquè internacionalment quan parles de nacions a Espanya, coneixen el País Basc. No coneixen el conflicte català. I tot "gràcies" a aquests psicòpates.
Ahir vaig anar a una festa aquí a Birmingham (organitzada per uns espanyols, hi vaig anar convençut per un català que em digué que seria una gran festa). Hi va ajudar que la Sarag, la qual tenia ganes d'anar-hi, una iraniana que sembla sortida de les històries de les Mil i una Nits. Grans ulls, cabells ondulats de vermell magrana-ametlla, llavis primaverals i generosos. Quan es mou sembla una ballarina, quan et mira t’observa l’ànima. Estudia art dramàtic a Teheran. 27 anys, sembla més jove. Li dic que és una llàstima que hagi de portar burka a l’Iran amb els cabells tant bonics. Em somriu i m’agradaria aturar aquest fantàstic instant. Sembla un estel enmig de l'Univers.
La festa és una bogeria. Hi ha una noia amb rastes que va ensenyant els pits descaradament als que anem entrant. Sembla alemana. Porta rastes i pantalons pirates. Va cridant amb accent teutó “chicos, pantalones abajo todos!”. La Sarag està fent fotos i filmant aquesta escena kafkiana i mirant l'espectacle com quan un infant entra al Zoo per primera vegada.
Veig gent fumant catximbes, esnifant una mena de “farina”. La festa és en una casa anglesa d’uns 120 metres quadrats més un “jardí” de 10-20 metres. Està molt bruta i feta un femer. Devem ser uns 100 o més dins la festa.
Em començo a estressar i a maleir-me per haver vingut. Entro en una habitació per prendre una cervesa. Dins hi deu haver 10 persones. Hi ha l’alemana que em crida allò de “pantalones abajo!” d’una manera força lasciva. Li demano com es diu. Em respon “pantalones abajo!”. Li dic que el seu nom és molt divertit. Es posa a riure. Veig que encara hi ha una mica d’intel•ligència en el caparró d’aquesta esbojarrada.
També hi conec a una russa, Mirna. Em demana d’on sóc. Li dic que sóc de Catalonia la capital de la qual és Barcelona. Em demana què és Catalonia. Li dic que és una colònia d’Espanya i que tenim una cultura i llengua diferents. Per rematar-ho li comparo el cas d’Escòcia amb Catalunya. Ho entén de seguida. Al costat hi havia un espanyol. Prèviament ell s’havia adonat que jo era de Catalunya i es presenta. “Hola soy Vicente, de Valencia! Soy el primo de Àngel, el que ha organizado la fiesta”. Té un aspecte de quillo pastillero anticatalà i racista. Feixista, vaja. La meva intuïció no m'enganyà. Li responc, “Jo sóc el Pep i sóc de Catalunya, visc a Manresa”.
Segueixo parlant amb al Mirna, molt més interessant. El tal Vicente estava escoltant la nostra conversa des del sofà. Quan estic acabant d’explicar-li a la rossa i menuda Mirna què és Catalonia el Vicente s’aixeca d’una revolada del sofà llardós i comença a cridar com un psicòpata “TU ERES ESPAÑOL, TU ERES DE ESPAÑA, CATALUNYA NO EXISTE!” Després m’empenta i comença a explicar-li a la Mirna què és EspaÑa. Estic a punt de tornar l’empenta i dir-li alguna cosa gruixuda. Tinc els punys preparant-se i fermament tancats per fer el primer cop si cal defensar-me. Respiro profundament durant 3 segons llargs. I em dic. "aquest tio és un psicòpata analfabet, no perdis el temps i calma’t”.
Abans de marxar, apropo el cap a la orella de la Mirna tot xiuxiuejant-li: “Please Mirna, remember Catalonia and explain to everybody that we need the freedom to survive”. Ens mirem amb el Vicente i em recorden escenes de la meva joventut. Decideixo anar a una altra sala per oblidar aquest psicòpata. La Mirna em somriu i em diu see you soon.
No vaig tardar gaire a agafar un taxi i marxar amb la Sarag i dos espanyols que vam discutir un dia sobre la independència de Catalunya, sobre la llengua. I vàrem discutir abastament, en tinc un bloc dedicat i tot. Si bé discrepem en tot, mai ens faltarem al respecte. Segurament el Vicente no va anar massa a escola i si a moltes discoteques.
Doncs bé, els psicòpates com aquests que van matar als dos guàrdies civils i aquest Vicente per mi representen el mateix. El feixisme. I em posa malalt aquest Virus. Molt.
Deixo una mica de música dels Manel per animar tanta misèria humana:
Dona estrangera
diumenge, de juliol 19, 2009
Cansat de donar explicacions
Des de fa 15 dies volto per Birmingham, UK fent un curs intensiu per millorar el meu nivell de conversa d’anglès. Sempre que em demanen d’on sóc responc amb un segur “I’m from Catalonia”.
Els que no saben què és Catalunya intento fer un breu resum ràpid per situar-los. Els parlo de la capital, Barcelona (això és definitiu, tant de bo els alcaldes de Barcelona fessin la mateixa pedagogia quan toca explicar que és la capital de Catalunya, no una ciutat-estat que es representa a ella soleta obviant la seva identitat).
Seguidament, alguns em parlen de les excel·lències del F.C.Barcelona i com a mi m’agrada el futbol i sóc culé doncs la conversa encara és més fructífera.
Arribats a aquest punt és quan començo a explicar que Catalunya és una nació sense estat on la llengua pròpia és el català i la imposada per la força de les armes i la sang, el castellà, internacionalment conegut com spanish. I que hi ha molta gent arreu que parla el català, en diferents indrets (Catalunya, el País Valencià i ses illes, Andorra, la Catalunya Nord, l'Alguer). I totes i tots queden bocabadats. Especialment quan els dic que el parlem més de 9 mil·lions de persones.
Ja al final, els explico que Catalunya necessita la independència per salvar-se de l'espoli que Espanya la sotmet (econòmic-cultural) que la pot dur a l'assimilació definitiva amb la cultura espanyola predominant (la castellana). Totes i tots els estrangers ho entenen i em donen ànims per assolir la nostra llibertat.
Bé, totes i tots no. Qui si no, els espanyols!
Avui he anat a Londres amb autocar i durant el trajecte de tornada he estat parlant amablement amb una parella (ell de Ponferrada vivint amb la seva parella a Jerez de la Frontera. Ella de Cadiz).
Hem començat parlant del British Museum, hem seguit amb la crisi econòmica i la mala manera de portar-la que té el govern espanyol.
Seguidament ell, em diu un d'aquells tòpics que em treuen de polleguera. “La culpa és de los catalanes que pedís demasiado”. Increïble.
Llavors va, i tan tranquil, em treu el tema de la llengua. Em comenta que la seva nòvia no pot presentar-se a unes oposicions a València com a professora perquè li demanen un nivell de valencià-català. Jo callat.
Aleshores els dic, t'imagines que vols fer de professora a una escola de Birmingham i no necessitessis parlar anglès? Oi que no, doncs igual. I em responen a l'uníson
“¡Pero es que es España!” i tan tranquils. Necessito ser contundent en aquest cas, i els dic:
“precisament per això necessitem la independència. Vosaltres mai respectareu la diversitat, només sabeu imposar la vostra cultura”.
Els comento que sóc voluntari lingüístic a Manresa i que de tant en tant quedo amb estrangers que volen millorar el català. Els parlo del Baydi, un molt bon nano del Senegal que vol tirar endavant i que mentre estar aturat vol practicar català però com tothom se li dirigeix en castellà no en té la oportunitat. És quan ella m'indica: “Pero, esto es discriminarlo porqué... y si encuentra trabajo en Andalucía? ¡No sabrá hablar espanyol!!”. La meva flema “britànica” s'anava inflant i començava a inflamar-me per altres costats o pebrots.
Li senyalo que això no té cap sentit, però que no tingui por que el Baydi parla Wolof (llengua nativa), francès (llengua imposada colonialment i adoptada oficialment), anglès,
una mica de català i, un castellà correctíssim.
(“¡Gracias a Dios!” això no ho ha dit, però crec que ho ha pensat per la cara que tenia).
La conversa s'ha tornat cada volta més al·lucinant. Jo com podia, amb flema “britànica” intentant ser racional. Els recordo que la llengua no és només una eïna de comunicació (com em manifesten contínuament), és en el cas de moltes cultures, la seva identitat més notòria. I és el cas de Catalunya amb el català, com ho és el castellà per la majoria dels espanyols.
Per fer-li entendre a ella, més racional i cultivada que el troglodita de Ponferrada li faig una analogia sobre les cançons de bressol i li demano amb quina llengua li cantava la seva mare quan era petita. I em diu que amb castellà. Llavors li remarco, ho veus com no només és una eïna de comunicació. També és una emoció!
Ell es posa nerviós i em comenta que Espanya és una “colònia” de Catalunya. Li explico que si pensa així, per mi la colònia espanyola ja es pot independitzar de "l'imperi" de Catalunya.
Tot anava força cafre i surrealista. Jo seguia amb la flema britànica. Al noi li agrada la història... i diu que Catalunya no ha existit mai. Veient que la conversa anava de tort, li he recomanat un autor francès i catedràtic d'història a la Sorbonne de París fins el 2003 quan va morir, màxima autoritat de la Història de Catalunya com Pierre Vilar per tal que es documenti millor. Ha callat. No li he anomenat cap de català per fer més neutre la recomanació. No sabia qui era el noi.
Ell anava aixecant el to de veu veient que tots els seus arguments els rebatia. Al final de la conversa em diu “¡Seguro que os darán la independencia un dia de éstos...!!” amb una entonació que denotava una emoció de menyspreu però realista.
Li he rectificat la frase,
“la independència no es dóna ni es demana, es declara”.
No s'oblida aquest noi de recordar-me que si això passa hi haurà una guerra civil. Li dic que si Espanya només és sostenible per la força de les armes, jo d'ell em sentiria molt avergonyit de ser espanyol.
Són una parella que semblen molt amables, i ho deuen ser... però hi ha un fenotip en els espanyols cada dia que va més destacat. No són els típics fatxes anticatalans, o no ho semblen. Em diuen que voten al PSOE (no els ho havia demanat).
Em dóna la impressió que hi ha instal·lat en l'ADN espanyol una catalanofòbia increïble i, aquí una prova més de tot plegat:
"Els lectors del Mundo declaren la seva catalanofòbia"
Estic molt cansat d'intentar convèncer als espanyols. De donar explicacions als espanyols i haver-me de justificar de ser català.
Vull i necessito la independència pel meu poble.
Per dret i per supervivència,... i per dignitat!
Records del meu retir anglès.
Birmingham, UK (mitjanit d'un dissabte acabat d'arribar de Londres amb autocar)
Els que no saben què és Catalunya intento fer un breu resum ràpid per situar-los. Els parlo de la capital, Barcelona (això és definitiu, tant de bo els alcaldes de Barcelona fessin la mateixa pedagogia quan toca explicar que és la capital de Catalunya, no una ciutat-estat que es representa a ella soleta obviant la seva identitat).
Seguidament, alguns em parlen de les excel·lències del F.C.Barcelona i com a mi m’agrada el futbol i sóc culé doncs la conversa encara és més fructífera.
Arribats a aquest punt és quan començo a explicar que Catalunya és una nació sense estat on la llengua pròpia és el català i la imposada per la força de les armes i la sang, el castellà, internacionalment conegut com spanish. I que hi ha molta gent arreu que parla el català, en diferents indrets (Catalunya, el País Valencià i ses illes, Andorra, la Catalunya Nord, l'Alguer). I totes i tots queden bocabadats. Especialment quan els dic que el parlem més de 9 mil·lions de persones.
Ja al final, els explico que Catalunya necessita la independència per salvar-se de l'espoli que Espanya la sotmet (econòmic-cultural) que la pot dur a l'assimilació definitiva amb la cultura espanyola predominant (la castellana). Totes i tots els estrangers ho entenen i em donen ànims per assolir la nostra llibertat.
Bé, totes i tots no. Qui si no, els espanyols!
Avui he anat a Londres amb autocar i durant el trajecte de tornada he estat parlant amablement amb una parella (ell de Ponferrada vivint amb la seva parella a Jerez de la Frontera. Ella de Cadiz).
Hem començat parlant del British Museum, hem seguit amb la crisi econòmica i la mala manera de portar-la que té el govern espanyol.
Seguidament ell, em diu un d'aquells tòpics que em treuen de polleguera. “La culpa és de los catalanes que pedís demasiado”. Increïble.
Llavors va, i tan tranquil, em treu el tema de la llengua. Em comenta que la seva nòvia no pot presentar-se a unes oposicions a València com a professora perquè li demanen un nivell de valencià-català. Jo callat.
Aleshores els dic, t'imagines que vols fer de professora a una escola de Birmingham i no necessitessis parlar anglès? Oi que no, doncs igual. I em responen a l'uníson
“¡Pero es que es España!” i tan tranquils. Necessito ser contundent en aquest cas, i els dic:
“precisament per això necessitem la independència. Vosaltres mai respectareu la diversitat, només sabeu imposar la vostra cultura”.
Els comento que sóc voluntari lingüístic a Manresa i que de tant en tant quedo amb estrangers que volen millorar el català. Els parlo del Baydi, un molt bon nano del Senegal que vol tirar endavant i que mentre estar aturat vol practicar català però com tothom se li dirigeix en castellà no en té la oportunitat. És quan ella m'indica: “Pero, esto es discriminarlo porqué... y si encuentra trabajo en Andalucía? ¡No sabrá hablar espanyol!!”. La meva flema “britànica” s'anava inflant i començava a inflamar-me per altres costats o pebrots.
Li senyalo que això no té cap sentit, però que no tingui por que el Baydi parla Wolof (llengua nativa), francès (llengua imposada colonialment i adoptada oficialment), anglès,
una mica de català i, un castellà correctíssim.
(“¡Gracias a Dios!” això no ho ha dit, però crec que ho ha pensat per la cara que tenia).
La conversa s'ha tornat cada volta més al·lucinant. Jo com podia, amb flema “britànica” intentant ser racional. Els recordo que la llengua no és només una eïna de comunicació (com em manifesten contínuament), és en el cas de moltes cultures, la seva identitat més notòria. I és el cas de Catalunya amb el català, com ho és el castellà per la majoria dels espanyols.
Per fer-li entendre a ella, més racional i cultivada que el troglodita de Ponferrada li faig una analogia sobre les cançons de bressol i li demano amb quina llengua li cantava la seva mare quan era petita. I em diu que amb castellà. Llavors li remarco, ho veus com no només és una eïna de comunicació. També és una emoció!
Ell es posa nerviós i em comenta que Espanya és una “colònia” de Catalunya. Li explico que si pensa així, per mi la colònia espanyola ja es pot independitzar de "l'imperi" de Catalunya.
Tot anava força cafre i surrealista. Jo seguia amb la flema britànica. Al noi li agrada la història... i diu que Catalunya no ha existit mai. Veient que la conversa anava de tort, li he recomanat un autor francès i catedràtic d'història a la Sorbonne de París fins el 2003 quan va morir, màxima autoritat de la Història de Catalunya com Pierre Vilar per tal que es documenti millor. Ha callat. No li he anomenat cap de català per fer més neutre la recomanació. No sabia qui era el noi.
Ell anava aixecant el to de veu veient que tots els seus arguments els rebatia. Al final de la conversa em diu “¡Seguro que os darán la independencia un dia de éstos...!!” amb una entonació que denotava una emoció de menyspreu però realista.
Li he rectificat la frase,
“la independència no es dóna ni es demana, es declara”.
No s'oblida aquest noi de recordar-me que si això passa hi haurà una guerra civil. Li dic que si Espanya només és sostenible per la força de les armes, jo d'ell em sentiria molt avergonyit de ser espanyol.
Són una parella que semblen molt amables, i ho deuen ser... però hi ha un fenotip en els espanyols cada dia que va més destacat. No són els típics fatxes anticatalans, o no ho semblen. Em diuen que voten al PSOE (no els ho havia demanat).
Em dóna la impressió que hi ha instal·lat en l'ADN espanyol una catalanofòbia increïble i, aquí una prova més de tot plegat:
"Els lectors del Mundo declaren la seva catalanofòbia"
Estic molt cansat d'intentar convèncer als espanyols. De donar explicacions als espanyols i haver-me de justificar de ser català.
Vull i necessito la independència pel meu poble.
Per dret i per supervivència,... i per dignitat!
Records del meu retir anglès.
Birmingham, UK (mitjanit d'un dissabte acabat d'arribar de Londres amb autocar)
dijous, de març 19, 2009
El temps lliure
Divendres em van donar un xec i una carta per dur a l'Inem. I ara què?
Certament aquesta setmana em sembla la més llarga des de fa temps, som dijous i per mi és com si portés 4 diumenges seguits. No m'han agradat mai els diumenges, tothom és a casa i qui no, de restaurant celebrant qualsevulla festa.
Fa poc estava a Brusel·les demanant i cridant el dret a la independència del poble català. En certa mesura, encara estic pels carrers belgues. Arribo a casa meva i em donen el passaport per sumar una estadística de parats. Parat, però el temps corre. El cap em comença a pensar i a somiar. I de tant en tant somio que estic perdut pel mig de Hyde Park i no m'importa perdre l'últim metro, estirar-me en la gespa i cercar un estel. No m'agrada Manresa. No suporto el poble. Somio viure a Londres. Somio que ningú em coneix i tots em son familiars.
Marxo amb música de gossos
http://www.youtube.com/watch?v=8gYwkw7o6e0
Certament aquesta setmana em sembla la més llarga des de fa temps, som dijous i per mi és com si portés 4 diumenges seguits. No m'han agradat mai els diumenges, tothom és a casa i qui no, de restaurant celebrant qualsevulla festa.
Fa poc estava a Brusel·les demanant i cridant el dret a la independència del poble català. En certa mesura, encara estic pels carrers belgues. Arribo a casa meva i em donen el passaport per sumar una estadística de parats. Parat, però el temps corre. El cap em comença a pensar i a somiar. I de tant en tant somio que estic perdut pel mig de Hyde Park i no m'importa perdre l'últim metro, estirar-me en la gespa i cercar un estel. No m'agrada Manresa. No suporto el poble. Somio viure a Londres. Somio que ningú em coneix i tots em son familiars.
Marxo amb música de gossos
http://www.youtube.com/watch?v=8gYwkw7o6e0
Subscriure's a:
Missatges (Atom)