QUINA TARDA LA DE RENFE

Ara fa cosa d'una setamana feia el trajecte Barcelona-Manresa amb l'extraordinari tren de rodalies que Renfe ens ha proporcionat a nosaltres els catalans. Hem d'estar-ne ben contents d'aquest tren, oi tant. Un servidor havia finalitzat el curs de formació d'empresa que es realitzava vora l'Hipercor de Sant Andreu Arenal i a mig camí del trajecte de tornada a Manresa van entrar corrents dos paios al vagó on jo, la Sandra i la Gemma (tots de l'empresa) estàvem ubicats. D'aspecte més que sospitós, un d'ells, dret al costat de la Gemma comença a cridar que no el deixin sol. La gent del vagó s'aixeca. Entra de cop un altre paio de la mateixa pinta de pocs amics. I enmig de la conversa parlen navalles i de quants eren. La Gemma ho viu en primera persona, els té als tres tot just al costat. Seia al costat de la porta que connectava un vagó amb l'altre. És una dona que deu tenir uns 40-45 anys. Molt posada i educada. Ulleres gruixudes de pasta. La pobra dona estava en un estat catatònic quan va veure i sentir aquells cràpules amb pinta de robar cotxes a punta de navalla. No era per menys, els tenia quasi a la falda parlant de navalles i altres acudits. En el grup de seients situats just al davant dret per la banda de la Gemma estava la Sandra i al davant el servidor que us escriu. La Sandra treballa amb mi a la oficina de Manresa. De riure fàcil, jovenívol i sense egoisme. Morena, coqueta i amb un caràcter molt extrovertit que convida a tenir-hi llargues converses. En el moment que van entrar com unes gaceles aquells quillos cridant a viva veu i amb síntomes d'anar més que colocats de cocaina, la Sandra va canviar el color de la cara. Normalment el té vermell per la rapidesa en que omple els silencis amb fils de conversa. De cop però, es va tornar més blanca que el paper de fumar. I jo? Doncs no és que les tingués totes, però suposo que n'he vist de més gruixudes per renfe i ja hi estic avesat Perquè negar-ho. Però ves quina cosa, a mi em va agafar un atac de riure. No podia controlar-ho. En diuen situacions surrealistes. Potser reia d'això. Potser era el més cagat de tots i el riure em feia oblidar que hi havien penjats drogats per allí amb navalles. El cas és que, finalment la Sandra s'aixeca de cop a Montcada i Reixach quan el tren s'atura i es planta a la porta. Jo rient a cor què vols. No podia més ja. La Sandra cridant amb veu autoritària: "Ei!!, que és la Nostra Parada!!!, i la Gemma que tímidament s'aixeca esquivant com pot al quinqui. I ja ens teniu a Montcada i Reixac esperant el proper tren ja que uns quillos van espantar a les pobres Gemma i Sandra. Espero que em perdonareu la meva idiotesa. A vegades ric de les poca soltades més insòlites. Però mentres escric això, un tímid somriure sorneguer em pessigolleja. ;)