DIMARTS IN CRESCENDO

El dia d,ahir va comencar a les 10,30h del mati. Es a dir, em vaig quedar without breakfast ja que acaba a les 10h. Hi ha poquissimes coses que em fotin de mala llet, realment poques, però que arriben a ser del tot desagradables per la meva salut mental. Una es el primer moment en que decideixo, despres d,uns esforcos considerables, aixecar,me del llit. Un cop superat aquest obstacle en queda un altre encara de mes important. Prendre,m el cafè amb llet. I quan la Nadine, una noia de Munich que treballa a la recepcio de l,hostel, em va dir que I,m sorry but the breakfast finished at 10. Just darrera seu te la nevera on guarden la mermelada, la llet, les torrades, el CAFÈ!!!!, i jo, please, I need to take MY COFFEE, i la tia aquesta, que es mes empanada que una tonyina gallega dins una llauna de supermercat, no em va donar mes que negatives. I a sobre vaig haver de sortir cagant llets de l,hostel perque si a les 11 encara estàs per allà et foten una multa de 5 € ja que ho han de fregar (que m,expliquin que freguen perquè l,habitacio on dormo hi fot una ferum que tombaria un toro).

Seguidament vaig decidir gastar,me 2 € per un milk coffe (aqui es amb 1 litre d,aigua i 1 cm cubic de llet, una delicia de cafès,... oiii tant!) i vaig acompanyar l,Eva a l,aeroport per buscar feina tant per ella com per mi. Poca sort vaig tenir. Al finalitzar el meravellos àpat de migdia que vam endrapar,nos jo i l,eva a base d,una mena de pasta de crep feta de tomàquet amb ingredients al gust del consumidor (kitchen, "boig com les vaques angleses?, segur que si", lettuce, pipper and tomatoes). Al comencar la tarda agafàrem direccio cap a Swords, un petit poble situat a 40 minuts de Dublin. Visitàrem un castell (millor un mur de pedres i una torre mig dreta). Tambe vaig aprofitar per deixar a la meva sort el meu CV a diferents stores cada una mes lamentable. Si algun manager d,alguna d,aquestes tendes dels horrors decideix contractar,me es que està tocat de l,ala. Però all is possible. Quan vam passejar,nos suficientment per un poble que em recordava molt a Manresa per la gent, per la configuracio dels establiments..., vam visitar la library (molt humil i petita). Dins de la biblioteca hi havia una hostessa de Ryanair i l,Eva s,hi acostà per demanar-li com estava el tema de feina. Melinda es deia i era d,Hongria. Molt simpàtica. I encara mes quan l,Eva li va dir que tambe va treballar d,hostessa en la mateixa companyia. Uauuu amb la melinda aquesta. Ens va dir que anessim a casa seva que ens ajudaria (a mi tanta confianca tant depressa em fa una mica de respecte, però cap a la Melinda,s house anàrem). Vam caminar que caminaràs..., i vam entrar a casa seva!!! mare de deu! Quina casa! La cuina era tant neta com un water de Renfe. Ens va fer entrar al menjador (amb olor no precisament a flors silvestres) i ens va presentar un tio del camerun (cosi germà de l,Eto,o.., segur!) i un alemany que de petit enlloc de xumet li van posar un porro de marihuana. El menjador era de la mida de la casa de David el Gnomo. Un sofà on sèia a la meva esquerra l,alemany flipat que no parava de tirar,se pets i rots i, per la meva dreta seia l,Eva (aguantant el rollo que ens van fotre aquell trio de palindroms). El cosi de l,Eto,o seia en una butaca a l,esquerra del germànic. Durant 10 minuts el camerunès no va dir res. Això si, tenia un posat de pensador. Mirada a l,infinit, mans suportant el pes del mento, i un silenci amb restrenyiment (se li notaven ganes de dir un munt de coses). Jo però, nomes recordo, per una banda, els rots que el teuto m,anava tirant a la meva orella i, per altra, la ungla despullada gruixuda com un crosto de pa de pages i ple d,una mena de sorra fosca i humida que el camerunès mostrava tot ufanos a l,audiència que no èrem si no nosaltres. Sabeu quan veieu una cosa desagradable i no la voleu seguir mirant però hi ha com una mena d,estrany impuls que us obliga a seguir observant allò tant fastigos? Doncs quelcom similar em va passar durant uns 15 o 20 minuts. Al cap d,una estona, l,unglot pensador comencà a parlar (no l,entenia gens, però ni jo ni l,Eva, que d,anglès en sap una estona). Doncs el nano va comencar una dissertacio (em sembla a mi) sobre l,economia i politica. Segur que tenia una conversa molt interessant però, si no m,hagues ensenyat tota l,estona aquella Ungla grossa com un sant Pau potser ho hagues pogut suportar. (Em recordava l,escena d,Austin powers amb la berruga d,un dels personatges). En fi, entre rots, pets i ungles vam sortir d,aquell estrany lloc en 20 minuts (mes temps m,hagues agafat un atac de claustrofobia, rotofobia i, sobretot, unglofobia. Abans però, li vaig donar el meu Cv al de la ungla ja que treballava en un Mc Donald,s. (Sort que no acostumo a menjar en aquests llocs, patates plenes d,ungles i ves a saber que mes hi deus trobar,hi..., mare meva!)

Finalment ens va acompanyar fins a la Maquinista de Swords i vaig deixar la meva existència laboral a uns mànagers mes. Molt simpàtica la Melinda, segurament es trobava sola i per això ens va donar tanta conversa (no m,estranya gens, si jo visques un sol dia amb el dels pets-rots i el de l,ungla em ve una lipotimia d,aquelles que fan història). Tarda intensa si mes no, això segur.

Arribem al vespre i l,Eva em diu si vull anar amb ella que ha quedat amb un francès mig indi amic d,un amic seu (buf, que complicat!). Vam quedar a l,entrada del Trinity College. Nabine era el seu nom si no recordo malament. Metre 85 cap a 90. Fornit i de pell cafè amb llet. Mp3 a les orelles i roba moderna. Ens invita a anar al seu apartament. Allò si que era el cel. La clau era una targeta electrònica. Ascensor de marca alemana. Porta blindada, parquet i..., un àngel mig francès mig indi... Nadia. Una princesa de les Mil i una nits, pell caoba, ulls grans i cabell llarg embolicat amb una cua, i uns calcotets com a pantalonets que li tapaven el justet per contemplar unes boniques cames. Ell era informàtic i ella economista. Ens van invitar a un te (per l,Eva) i a un cafè, per mi. Allò si que era un cafè!. Vam comencar a xerrar (Be, jo quasi nomes escoltava, malgrat tot els entenia m0lt be) i va arribar la Iunia, una franceseta mig africana, de pell ben negra, amb rastes d,allò mes cudiades, netes i pentinades com mai les havia vistes. Una altra preciositat. I un somriure que evocava la reina de Saba. Joves, guapes, multilingues, educades en les millors universitats,... Houellbecq,s world.
Va ser una vetllada extraordinària. Deviem estar com 2 o 3 hores xerrant, rient,... i al finalitzar vam brindar amb muscat de Rivesaltes,... com m,agradaria quedar,me. Com m,agradaria tenir 10 anys menys. Com m,agradaria tantes i tantes coses. Gràcies Eva per fer,me descobrir que el mon es tant i tant gran. Per regalar,me la oportunitat de conèixer continguts i personatges tant i tant interessants. Potser torni aviat cap a Catalunya, però sempre que pensi en Dublin et recordare. La generositat i la teva energia vital m,han fet obrir els ulls d,una manera com no els havia tingut mai. Lots of thanks Eva.

See you soon,

PEP