Starway to heaven dels Led Zeppelin comenca a sonar pels altaveus d,aquest ciber ple de spanish people (and one catalan guy), la guitarra del Jimmy Page ja comenca a tocar el cel, piano piano, presto molto presto,.. fins que arriba la bogeria de la veu fàustica del Robert Plant i toquem directament a Deu. Be, ja em veieu. Els dilluns son iguals per mi a Dublin com a Manresa o Barcelona. Estranys, irregulars, sense substància,.. o potser nomes son una starway to heaven... Qui sap?
Avui he fet seguit el meu viatje pel dublin de Joyce, Wilde, Shaw,... he regalat la meva existència laboral a tota una sèrie de desconeguts, estranys, amables, desagradables, indiferents, sarcàstics, incompetents, comprensibles, entusiastes,... Som tan diferents la gent però, que en el fons acabem sent iguals. Volem i somiem les mateixes coses. Realitzacio humana. Objectius assolits. Reptes superats. Desitjos i somnis simialrs. La unica cosa que si es diferent son les eines per les quals cadascu les assoleix.
No m,han anat gaire be les poques entrevistes realitzades..., sincerament..., es una època plena d,estrangers en la meva mateixa situacio. Amb millor nivell d,anglès. No, no es el viatge de Vacaciones en el Mar, es cert. Tampoc es el viatge del Titànic. M,estimo molt Catalunya per deixar-me derrotar tant fàcilment. Malgrat tot..., si que estic fent una petita Odissea que es segurament el que realment he vingut a cercar en aquestes terres celtes. Qui sap si trobare sirenes o encara millor,.. la preuada Atlàntida.
Un petonàs des de Dublin en un dia existrencial
PEP
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada