Plovisquejava quan sort'irem direccio a l,aeroport. Jo tenia un d,aquells dies absurds, sense nord ni sud. sense saber què ni on anar. Mirava el mòbil i cap trucada. Cap mànager em va trucar. My english level has to improve a lot. I està ple de penjats com jo en aquest estiu irlandès, on el sol i la pluja fan un matrimoni totalment equitatiu. Doncs si, el meu esser va anar-se,n a instalar per unes hores al petit aeroport de Dublin perquè la gran Eva havia quedat amb un pilot per què li dones uns documents (Vises si no recordo malament, perdona la meva memòria Eva, la d,un peix es mes notòria que no la meva). Tres hores d,espera. Xerrada existencial, emocional, trascendent, catxonda,... i finalment, arriba el moment en que obro la caixa de pandora amb gusta de suc de maracuià. Anteriorment vaig comprar una mena de suc de fruites tropicals. Tetrabick dels grossos (litre i mig, mes o menys). Glopet de no res i cap a dins la meva maleteta van instalar-,hi les tròpiques fruiteres. I molt rebe que s,hi quedaren. Tant, que el tetrabick del litre i mig menys un petit glopet assedegar la set de la meva maleta. Conclusio. Tot un dia amb ferum de maracuià podrit per tot el meu esser.
arriba l,hora i la trucada del pilot es produeix. Baixem a l,entrada de l,aeroport i un Mercedez biplaca (d,aquells que fan patxoca) fa un mec mec i el meu angel d ela guàrdia a Dublin va cap alli per recollir la seva Visa.
Bus cap al castle,s Malahide seguidament. Impresionant. Pertanyia a la familia Talbot. De peles en tenien una estona llarga perquè el palau es d,aquells que a la meva mama li farien brillar els ulls. Quadres per totes les estances. Catifes orientals enormes. Marqueteria i marbres treballats d,una manera indescriptible. I un jardi! Gegant, inmens i d,un verd intens que donaria pau al mes irascible. un petit paradis proper a Dublin. No us perdeu si veniu per aquestes contrades.
Al finalitzar decidirem anar a la platja de Malahide. Imagineu una platja on la sorra es verda. On l,horitzo es besat la suavitat d,un sol poc càlid i la frescor del vent de l,illa. A cada passa per aquella platja de gespa trobavem petxines, navalles, un altre paradis.
Aviat haure de marxar d,aquest Mon perfecte, la realitat em truca a la porta per dir,me que sense feina no durarà gaire mes tanta joia. Quina llàstima. Però Irlanda, si, a tu, i a l,àngel de la guàrida de Llagostera, no patiu. Tornare. Es massa bonic per no repetir l,experiència.
Aviat em veureu per Catalunya, segurament el dimecres al vespre, però abans me,n vaig a Galway. Està a l,altre extrem occidental de l, illa i diuen d,aquest lloc que et deixa sense alè per la grandesa del seu paisatge.
Fins aviat,
PEP
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada